Perquè els seus fills en puguin gaudir demà
ACan Alcover, dimarts passat, Cultura i País havia organitzat una taula rodona sobre l'estat de la música a Mallorca. Era la tercera de la sèrie de taules rodones sobre la cultura a l'illa, que desperten més interès del que hauries esperat, símptoma, potser, d'una necessitat d'oxigenar les idees i debatre-les en fòrums lliures. Ponents: Miquel Brunet, Francesc Vicens, Miquel Sancho, Antoni Pizà i Pere Estelrich.
És simptomàtic que en els actes on es pretén aclarir l'estat de la qüestió, hi ha un moment en què tothom s'ha d'afirmar en el canvi dels darrers vint-i-cinc o trenta anys i s'ha de proclamar la convicció que mai no havíem tengut un panorama tan ple de possibilitats. Aquesta constatació té efectes dissuasoris quan una certa manera de veure les coses incita la parròquia a l'harakiri. Per exemple, contra la flagel·lant reflexió sobre la guerra bruta a la llengua organitzada per José Ramón Bauzá, l'antídot és: mai no hi havia hagut tants de catalanoparlants, mai el català no s'havia estudiant tant -en el país i a les universitats estrangeres-, ara s'editen més llibres en català que mai, les xarxes socials poden dur la llengua al llogaret més inaccessible de Tasmània. Etc. Aquest esbós optimitzant és un exercici de purificació que permet als parroquians acarar-se amb esperit constructiu a la realitat que esclatà al nostre país amb l'adveniment de Bauzá/Delgado/Gómez et al.
Renovats més per fora que per dins, novament projectam la mirada en el panorama, tan millorat respecte del de trenta anys enrere, etc. I se'ns torna a girar un vent dolent, contra el qual no és fàcil posar tanta esperança a recer. Tenim conservatori superior, però ara la Conselleria d'Educació el redueix amb mesures aberrants. No tan sols el govern no aplica l'excepció cultural -la cultura reforça la dignitat humana-, sinó que no sap per on s'hi va. Hi ha més consumidors de música que mai, però en bona part són pirates que infecten tota la cadena, començant pel creador. Les respostes als problemes són educació i divulgació, però en ambdues retrocedim visiblement. Per part dels mitjans de comunicació, hi ha un dèficit d'atenció al fet musical, fins i tot un cert desafecte. I, com a clau de volta, la passivitat del públic, que viu en un estat de resignació que es pot confondre amb desinterès.
No havíem estat mai tan bé, és vera, però el marc institucional no havia estat mai tan advers des d'aquells temps. Els qui l'han traçat, sens dubte, poden viure sense Bach i sense poesia, se'ls nota a la cara. Perquè els seus fills en puguin gaudir demà, i reforçar així la seva dignitat humana, nosaltres no deixarem de gaudir-ne ni un sol dia.
