OPINIÓ

Pobres mots

“Tots els líders populistes són uns grans mentiders”: paraules de Miguel H. Otero, director de ‘La Nación’, “l’únic diari independent de tirada nacional que queda a Veneçuela” (‘El País’, 8 del 2). Qui el contradiria?

El mal és que no hi ha una definició científica del populisme. Ser populista no és com ser diabètic o ros; ni com estar constipat. Hom no és populista en funció de la seva estatura. O  perquè tengui l’anular més curt que l’índex.

Tampoc no sabem qui és populista en funció del volum i el pes de les seves mentides. Hi ha líders compulsivament mentiders que no han estat definits com a populistes; i d’altres que, sols d’exagerar per aquí i minimitzar per l’altre costat, duen penjada aquesta gramalleta. El fet que hi hagi un acord majoritari a qualificar Chaves i Maduro de populistes no desautoritza els que hi consideren Rajoy. Si la mentida, l’ocultació de la veritat, l’engany sistemàtic definissin per si mateixos el populisme, no en seria Rajoy un exemple il·lustre? I no ho haurien estat Felipe González o Alfonso Guerra?

Però ara es tracta d’imprimir en 3D una idea de populisme associada a Maduro o Chaves, i alhora a Syriza, per poder-la aplicar a Podemos. I qui negaria el populisme de Podemos? Però estam en les mateixes: ho és més que el PP? En tot cas, ara s’ha emmotllat el populisme en funció de la seva capacitat d’erosió o de fragmentació de Podemos, de la mateixa manera que els nacionalistes espanyols més virulents han creat una versió del nacionalisme que homologa el nacionalisme català al del Tercer Reicht: Catalunya seria, així, un país excloent, racista, xenòfob: tal com només la veu la dreta espanyola més tradicionalista.

Espriu ens deia: “Hem viscut per salvar-vos els mots”. I ara, qui en té cura, pobres mots?