OPINIÓ
Opinió 12/12/2017

Postal nadalenca

Guillem Frontera
3 min

Escoltar la gent a Mallorca de vegades és una mica depriment. Potser és perquè la gent, molta de gent, pateix una forma específica de depressió que afecta l’autoestima i l’amaga davall de la taula en cerca de rosegons. És clar, aquí, com a qualsevol altra banda del món, pensam en termes globals, i d’aquesta actitud 'urbi et orbe' se’n deriva la insignificança de la nostra força. Què podem fer, posem per cas, contra les capacitats destructives de Donald Trump –o, abans, dels Bush, per citar només els presidents dels EUA més destructius dels darrers anys?

Per exemple, Trump ara s’ha afegit a la tradició occidental de desestabilització de l’Orient Mitjà, com si volgués fer-se digne del pare Bush (Afganistan) o del seu fill (Iraq). Pot fer pòdium de la iniquitat, dels assassinats massius, de la creació de misèria i desemparament, de l’increment de la inseguretat per l’increment del terrorisme. I nosaltres, en aquesta petita illa del Mediterrani occidental, què podem fer en contra d’aquesta immundícia d’ésser humà?

Podem fer alguna cosa per intervenir en l’alentiment dels processos degeneratius del planeta, donat que la majoria d’ells ja són irreversibles? En definitiva, podem millorar el món des del nostre racó?

Els mals són tan voluminosos i destructius, i nosaltres tan pocs i tan febles, que la pregunta quasi –o sense el quasi– sembla una bajanada. Sabem que tot plegat té a veure amb aquesta nova etapa –aquesta nova mutació– del capitalisme, més desenfrenat, expeditiu i golafre que mai. Sabem que el capitalisme no deixa escletxes, o en deixa poques i pràcticament indetectables. Què poden fer, contra aquesta allau de maldat, els nostres governants, posats que, en el millor dels casos, pretenguin reformar o matisar el sistema?

I tanmateix hem observat que les dificultats més grans que s’oposen al pas destructor de la gran maquinària capitalista són obra no tant dels partits polítics tradicionals com dels moviments ciutadans. I aquí sí que cadascú de nosaltres, per poca cosa que ens creguem ser, hi pot fer aportacions d’eficàcia impredictible. I hem de saber que boicotejant de manera contundent –vol dir: justícia directa, si és menester– el creixement urbanístic i l’acumulació de més ciment al nostre país, d’alguna manera guanyam una batalla als trusts de Trump. També n’hi guanyam d’altres si som capaços d’organitzar un consum racional de l’aigua, si fomentam l’agricultura km 0; o si acudim als nostres teatres i als concerts de la nostra gent, també als cines on es projecten films europeus –perquè això implicaria una actitud més crítica i selectiva dels productes que envaeixen les pantalles i les televisions del país. O si estimam i valoram els nostres artistes i no els abandonam, com feim ara, a la seva sort en un mercat on els valors artístics no compten per a res. Etc.

Basta tenir la mirada desperta i saber, alhora, que es tracta d’una guerra global, que ataca cada racó del món. Cada ciutadà del món, sigui quin sigui el seu racó, té l’obligació de defensar-se, per defensar el seu país –petit, com el nostre, o gran– i el futur del planeta. I té cada dia infinites oportunitats de complir amb el seu deure.

Sobretot, no hem d’estar per una mica de bona voluntat, ni que sigui perquè aquests dies són tan assenyalats, entranyables, ensucrats i tota la pesca.

stats