Vivim obsessionats per la promoció turística en general i per la promoció entre els turistes de certs aspectes de la nostra vida social. Cada dia els mitjans ens posen al plat un calàpet en forma de nova campanya, noves iniciatives, noves/vellíssimes/inútils idees per honorificar l’únic déu que han conegut les dues o tres darreres generacions. Improvisació, capbuidesa, picaresca, cobdícia, presumpció..., de tot hi pot haver en cada proposta per promocionar el turisme. No hi ha manera d’assumir que l’única idea realment positiva entorn d’aquesta qüestió hauria d’indagar en les possibilitats de decreixement numèric, compensat pel creixement qualitatiu.
Una de les coartades més sovintejades per engreixar el caos estiuenc consisteix a convertir en gran atractiu turístic les nostres minses instal·lacions culturals. Ahir es tornava a parlar de convertir en al·licient per als visitants la xarxa museística de Mallorca. Era una informació complementària a l’anunci que, en titulars d’aquest diari, és aquest: “El Consell de Mallorca i la UIB impulsen una càtedra de turisme, cinema i mèdia”, sota cobertura jurídica de la Facultat de Dret: es tracta de la construcció d’un intricat laberint a l’interior obscur de la torre de Babel.
La pobre gent d’aquest país que miram d’observar les coses per dir-hi la nostra ens hem convertit en el pallasso beneit del circ. Parlam i parlam incansablement –i fins i tot de vegades l’encertam–, afeixugats encara per la raonable convicció que els poders del país no escolten gaire –llastimós eufemisme. I una de les consideracions més reiterades, no per tothom, expressa la inutilitat promocional de les ofertes culturals –creació de betlements–, sempre i quan entenguem per cultura el que s’entenia quan servidor era jove, aquell temps en què la mort de Camilo Sexto no hauria anat a les pàgines de cultura. El que sí que resulta atractiu per al turista que convendria a la societat illenca seria un país més culte, que tingués més cura dels seus museus, teatres, auditòriums, biblioteques, patrimoni en general. Per exemple, els nostres museus són, en la seva majoria, un conjunt lamentable de mancances: idò és menester activar-los positivament per a nosaltres mateixos, de la mateixa manera que nosaltres mateixos necessitam el cultiu del paisatge per no veure’ns empesos cap a fora de la Història.
Feis coses per al país i el país serà més atractiu per a un turista més convenient. No serveix de res dir-ho, maleïts siau, però és part de la meva feina.
