CORRENTIA
Opinió 30/12/2017

Que ho pagui Catalunya

Guillem Frontera
2 min

Eugene O’Neille va escriure ‘A Electra li escau el dol’, una obra bàsica del teatre modern i/o contemporani. El títol convida sovint a fàcils paràfrasis: ara mateix ho podeu comprovar: a José Luis Ábalos li escau l’acidesa. Arrossega quintars d’amargor amb els quals omple la pantalla cada vegada que hi apareix, fins al punt que l’espectador percep que aquesta amargura s’expandeix més enllà del lloc des d’on parla. Faig memòria i no record que hagi donat cap bona notícia, que hagi transmès esperança: tot això, és clar, vist des d’aquest racó de l’estat, on de manera natural ens sentim pertanyents a la cultura catalana i on parlem la mateixa llengua que n’és l’eix central. Ell és valencià, però no sembla que s’hagi distingit per assumir un paper preponderant en la consolidació de la llengua catalana al seu país. És pesoeista de pota negra.

A l’hora dels adeus al 2017, Pedro Sánchez, que molts consideraven personatge de tragèdia fins que ha trobat el seu lloc en un sainet de gallinàcia volada, no s’ha volgut exposar a gastar-se encara més –deu ser possible?– pel fet de sintetitzar en un discurs o aparició pública la feina realitzada pel seu partit durant l’any que avui encomenem a la història. I ha encarregat la tasca al seu guarda estratègic, José Luis Ábalos. A qui, si no? Ábalos ja du incorporada de sèrie la tristesa que emana d’aquests 365 dies –i aquesta mala bava mal continguda tan feta a posta per dir coses com les que ha dit.

Per dir que el PSOE no ha fet gaire paper durant el 2017 perquè s’ha hagut de dedicar intensament a la qüestió territorial, és menester ser Ábalos, cosa no gaire fàcil i per això mateix més meritòria. De les lluites internes, de les contradiccions, dels errors, de les avaries en el mecanismes electorals, etc., no se n’havia de dir res –tanmateix, el rei d’aquests oblits continua sent el PP. Això ho podíem esperar, perquè el PSOE continua sent el PSOE, no tant pel bo com pel mitjancer i pel dolent. Però carregar tanta ineficàcia i tantes complicitats amb Mariano Rajoy i Albert Rivera al compte de Catalunya s’acosta molt al desvergonyiment.

Enmig de tant de cinisme, felicitem-nos de tenir aquí una presidenta socialista que sap somriure, que sap riure i que no dona la culpa als catalans dels errors del seu govern.

stats