Googlemaps ha esborrat l’antic mapamundi i ha arraconat els atles, que havien arribat a ser una eina sofisticada de coneixement del món. Ara no tens per què mirar el món ni els països, ara pots entrar per una finestra a la casa de la reina de Siam o al bar on Philip Marlowe i Terry Lennox prenien els seus gimlets. Amb el ratolí, és tan fàcil passar per damunt de tot un país sense pegar-hi una mirada que, ara que ho tenim tot, també podem, deliberadament, ignorar-ho tot. El ratolí ens permet evitar Palestina, els seus botxins i les víctimes, la Nicaragua de Daniel Ortega o El Salvador, l'Aràbia Saudita, Corea(s) o Síria, Hongria, Líbia. Hi ha tan pocs llocs on pots mirar sense que la còrnia en surti retxada, que les eleccions de Mèxic són un obsequi del temps de l’esperança als habitants del temps de la ignomínia.
El temps de l’esperança queda tan lluny que aviat l’associarem a la penúltima glaciació. Els més vells hem pogut ser coetanis de grans processos de descolonització, de rebuigs generals de tota casta de feixismes, del naixement de nous països carregats de futur, de portes que s’obrien a les masses dels desheretats de la Terra. I hem assistit a algunes victòries, tot i que incompletes, memorables, com la conquesta dels drets civils dels negres nord-americans.
De tot allò, no en queda gaire, però espanta pensar en què hi hauria ara mateix si no s’hi haguessin donat els moviments que fracassaren –abans de fracassar, molts d’ells cauteritzaren xacres històriques destinades a perviure eternament, com ara podem comprovar en els tempteigs dels feixismes a tantes parts del món– a Europa! Al nostre món, les noves formes d’esclavitud, la violència institucionalitzada, el tràfic de drogues, la producció d’armes i altres mals no permeten concebre grans esperances.
Per això mateix, "¡Que viva México!", com cridava Eisenstein el 1931. Serà el que voldran Déu i el Diable, però, almenys uns dies, ens deixa respirar. Aprofitem-ho, perquè ja veis que poc que duren les il·lusions nascudes aquí arran del canvi.
