Segurament assistirem a una major presència dels militants del PP que volen destacar l’espanyolitat del partit enfront de la nostàlgia regionalista dels que pretenen reaccionar al naufragi amb la recuperació dels orígens. No sabem com s’ho faran els primers per destacar la seva espanyolitat: tan rotundament l’han proclamada, que només se m’acut que la puguin intensificar arrambant-se als límits de la Constitució i empenyent-los una mica cap a fora.
Per ser justs, s’ha de dir que aquesta declaració va ser feta en el context de la divisió interna: els més espanyolistes criticaren el regionalisme dels altres amb l’argument: “Som un partit espanyol, no som El Pi”.
No és menester ser un hermeneuta expert per deduir-ne, d’aquesta actitud, un dels problemes més greus que té aquí aquesta dreta forasteritzant: la seva negativa a l’arrelament, la seva incapacitat d’entendre i d’identificar-se amb un país amb personalitat pròpia –la llengua i la cultura n’haurien de ser expressions suficientment il·lustratives. Aquest problema, cert, el podrien tenir pertot, com és lògic en un partit de la seva ideologia, però encara més en un país com el nostre, que professa un sentiment del territori ben ancorat.
Som illes, no trossos de continent a la deriva. Per ventura som illes a la deriva, però no trossos de continent. La branca forasteritzant del PP no ho ha entès; o, si ho ha entès, s’ha proposat arrasar les especificitats explícites –també les ocultes, que són les que més la incomoden– que caracteritzen aquesta naturalesa.
El Pi és la dreta regional? Si fos així, aquesta branca del PP li estaria facilitant la feina, esterrossant-li el terreny perquè hi pugui sembrar futur, ja que centre i dreta són espais amb amplíssimes zones frontereres.
