Abans d’anar a fer el servei militar, no havia sortit de la seva illa, i després del servei no hi havia tornat. S’enrolà el primer dia de llibertat en un mercant i a patir de llavors la seva vida es va estendre pels cinc continents. Havia estat mercader a Singapur, patí presidi a Guayaquil, l’arribaren a donar per mort a Luanda... Tantes vivències, es deia en broma a ell mateix, no cabien a la memòria d’un humà, per això lliuraven batalles al seu cap per conquistar-hi espai. Així, els records es deformaven en adaptar-se a l’ordre temporal i al jeràrquic, i aquesta lluita per la supervivència, ell ho sabia, havia causat víctimes, llesques d’experiència que morien d’inanició.
Però res, pensava ell –i li aflorava al rostre un somriure de benaurança–, res no havia desdibuixat el record del seu petit país, de la seva illa, l’espai escènic on havia après a viure a l’ombra dels pares i dels avis, immers en un paisatge que feia present el passat i on el futur n’havia de ser repetició inalterable. I ara creia –havia après a fiar-se dels seus pressentiments– que li restaven les forces justes per anar a reconciliar-se amb la seva memòria abans d’esdevenir terra de la seva terra.
Va sobrevolar tres continents. Exhaust i joiós, aterrà a l’aeroport més pròxim a la seva illa i s’adreçà a l’estació marítima des d’on partien els vaixells. Al principi va ser el desconcert, després la sensació que tothom anava de bromes, finalment la tensió i després la ira: pretenien fer-li creure que no hi havia vaixells correu que anessin a l’illa perquè, de l’illa, ningú no en tenia notícia. Volien fer-li creure que l’illa no havia existit mai?
Un empleat amb uniforme l’apartà de la finestreta dels passatges i el reduí sense gaire esforç. Segui aquí, es tranquil·litzi i després se’n vagi, senyor. Consternat, va notar la presència d’un home aparentment pertorbat que semblava desitjós de parlar amb ell. Quan a la fi es va decidir: a mi també m’ho feren, li va dir, però són uns mentiders, és clar que la nostra illa existeix. Jo també hi vaig néixer, me’n vaig anar per la pobresa, i en tornar...
Cada dia es trobaven a una cantina, no tenien altres amics, passejaven pels molls, recordaven amb tot detall l’illa de la seva infantesa, i, en ploure, callaven, xops de tristor.
