OPINIÓ

Sa Nostra, CaixaBank, Bankia

Hauríem de recordar que el primer que va fer Bankia en absorbir sa Nostra - Caixa de Balears va ser reduir la fundació a una cosa simbòlica i privar, així, la gent del país d’una part important del que era la seva vida cultural –i no sabem quin és o serà el destí final de cadascuna de les obres d’art que formaven la seva col·lecció. Segurament hi havia “fonament sobrat”, com canta Uc, però aquesta gent de Bankia no va entendre que es tractava d’un assumpte de gran sensibilitat. Els nous dominadors ens duien l’esperit i les accions dels nous temps: suprimiren oficines, despatxaren persones i canviaren el paisatge sentimental del país. No és que Sa Nostra fos considerada la mare amantíssima d’aquestes illes. També sabíem que la institució acollia a la plantilla gent botifarra sense grans possibilitats d’acollir-se a altres plantilles. Però havia estat una caixa molt de prop que sovint ajudava les persones a treure el carro. I també és cert que, els darrers anys, alguns dels seus dirigents feren coses que acabaren als tribunals. Aquesta afers tan obscurs feren veure Sa Nostra amb una altra mirada, però encara no tan distant com la que ens servia per situar els bancs.

Afers obscurs impregnen també la història de Bankia. Molt més obscurs i de més embalum que els que emporcaren els darrers anys de Sa Nostra. Bankia simbolitza la corrupció galopant en el món de les finances espanyoles, un món que havíem pensat feia temps que ens seria aliè. I, tanmateix, encara que no hi tenguem compte corrent ni llibreta de cap casta, hi ha doblers nostres en aquesta institució. En contra de la nostra voluntat.

I ara? Per què s’ha de mesclar CaixaBank –i la fundació?– amb els que xuclaren sa Nostra? L’operació preparatòria s’ha fet d'una manera que qualificaríem de grollera: ho sabia Pedro Sánchez –també Isabel Díaz Ayuso?–, però no n’havien dit ni mu a Pablo Iglesias, a Quim Torra, a Ximo Puig... Un gran poder financer estatal que esbossa el seu futur sense que la part més important, que es va aixecar a Catalunya –a Balears, també–, en digui res al president de Catalunya no és de fiar, almenys per als que encara sentim la relació amb el passat, amb la terra i la cultura com a pilars bàsics del país –i de la nostra existència. Serà un altre poder extern que xucla les monedes d’aquestes terres insulars amb els seus tentacles? Forans que venen a fer negocis, carregats de mirallets? Potser ni Déu sap on ni per què aniran a parar els doblers de la gent, els estalvis de les persones.