El Senyor del Temps
Amb el pas del temps, els anys s’encongien a la seva memòria: és a dir, dins mi, jo sóc la meva memòria, precisava ell en el vast silenci de la seva pausada, confortable solitud. El temps havia tractat el seu cos amb molts de miraments, més endavant amb una clemència que li conservava lleugeresa de moviments, pell ben permeable i estirada, i una memòria eficaç. I és en aquesta memòria on el temps se sintetitzava en els fets que ell percebia com els veritables testimonis de vida.
Setanta-cinc anys, es deia, resumits en aquests esclats de llum... Podia congregar al seu entorn, convocats tan sols pel seu desig, els avantpassats, els amics morts. I els grans amors de la seva vida, cadascun dels quals havia d’expandir-se eternitat enllà. Podia respirar l’aire perfumat d’algues al Caloscans de la seva infantesa, tot just havia après de nedar. Aquell Incarnatus est de la Missa Solemne de Schubert, Viena, quan experimentà per primera vegada la sensació de ser disseminat per l’espai i lentament retornat a la natural conformació, ara amb les emocions facultades per explorar el coneixement.
Si projectava la seva edat en sentit invers al del calendari, vivia el segle que l’havia precedit, hereu com era de les vides, de l’experiència dels seus padrins, que l’acostaven encara al temps anterior al primer segle abans d’ells. El passat es feia present, i el futur també s’hi conjugava, com en el quartet d’Elliot. S’havia apropiat del temps, podia transitar-lo en totes direccions. Surava, feliç, en una mena d’eternitat acollidora i casolana.
Tanta benaurança s’esmicolava al contacte amb la vida exterior, subjecta a un altre temps i a una altra cronologia. Se’n protegia en l’isolament, poques vegades embastardit per contactes fortuïts. No ignorava que, a ulls dels coneguts i familiars, havia travessat els límits de la quimera. Es divertia afavorint aquesta imatge de follia, com el dia que ens trobàrem al Born de Palma: T’he de deixar, em sap greu, però m’esperen per... Se n’anava a un escenari de greus aldarulls. Alerta amb les bales perdudes, el vaig advertir. Deixà escrit al seu diari: “Em dessagno tot sol, no em pot ajudar ningú. El meu camí s’ha creuat amb una bala perduda”. Data, 24 de febrer de 1917. Lloc: Petrograd. Aquí mateix, devora el Born.
