CORRENTIA

Silenci a les redaccions de diari

De joves, els no tan joves ens semblen matusalèmics. Les primeres imatges que guard de les redaccions a les quals vaig guaitar de jove són presidides per vells periodistes. Aleshores hi havia maneres i maneres de ser vell. En aquelles redaccions, totes aquestes maneres hi eren representades, des de la beatitud somnolent fins a algun principi de demència senil, vells carregats de bon humor i vells amb molt males puces. Hi havia, també, periodistes d'edat mitjana i periodistes joves.

Aquelles redaccions eren veritables laboratoris del caos, eren totes elles una immensa paperera i un cendrer gegantí. Quan l'espai havia acumulat el màxim possible de fum de tabac -amb la sentor de les llosques deixades en el fons de les tasses de cafè-, no hi veies quatre metres lluny -sempre que la redacció permetés aquestes mides.

Alguns dels humans que formiguejaven entre màquines d'escriure desgavellades arrossegaven una experiència que generalment només es manifestava en forma d'anècdotes. (Per què, estimat Joan Bonet, no complires la promesa de recollir-ho en un llibre?). Aquells homes eren testimonis vius de la història recent: no sempre objectius -hi havia hagut una guerra, vivíem en dictadura-, però guardaven un feix de coneixements que s'han perdut -ningú no els pujarà a Google-, ja que aquests testimonis són, en la seva immensa majoria, morts, i, per tant, no tendran un Pere Antoni Pons com, afortunadament, va tenir Damià Ferrà-Pons -l'extraordinari Cap al futur, per la ruta de les arrels . Parlava, en tot cas, d'unes generacions de periodistes anteriors a la de Ferrà-Pons.

Tres generacions en una mateixa redacció configuraven una situació quasi perfecta per a la transmissió de coneixements. El passat hi era invocat constantment i, millor o pitjor, donava lloc a un periodisme on les coses venien d'on venien i on tothom tenia pare i mare.

Els fets han rodolat de manera que els vells han desaparegut de les redaccions -de vegades pens si no n'han matat alguns. A les redaccions ara no hi ha cafè, ni conyac ni fum de tabac, no hi ha renou, quasi no xerra ningú. Aquest silenci ha curtcicuitat el corrent de transmissió, ha avortat l'experiència, i, així, en un cert aspecte el periodisme s'ha empobrit deliberadament. Amb algunes excepcions, com se sol dir -i és políticament correcte.