Misc 31/01/2014

Sobre les mirades des de l'epicentre

i
Guillem Frontera
3 min

Encara sorprèn a molts l'actitud dels Guerra, Leguina et al. respecte de Catalunya i la seva relació amb l'Estat. Com que l'esquerra catalana -sobretot el PSUC- va estar durant anys a l'avantguarda clandestina de la reivindicació autonomista, creuen que l'esquerra, pel fet de dir-se'n, du al quadern de ruta la llibertat dels pobles per definir el seu futur. Es tracta d'un malentès que s'hauria d'haver dissolt fa estona, però que aquests mesos, amb l'esotèrica via seguida pel PSC, ja ha exhaurit tota possibilitat raonable de supervivència.

( Mea culpa pel costum d'associar esquerra amb PSOE i PSC. Hauríem d'estroncar la inèrcia d'aquesta falsa sinonímia, que tant serveix als propòsits de González de no deixar espais a la seva esquerra. El que solem denominar esquerra no passa de ser una progressia epidèrmica, entusiasta del disseny i del còmic -i no tant de Velázquez-, obsessionada per sopar amb els banquers i poder fer alguns nomenaments. I sense cap previsió que afecti l'estructura del sistema durant els pròxims segles.)

Dels progres espanyols hom en podria haver esperat actituds més d'acord amb les seves reiterades proclames de respecte per Catalunya. Recordo la reacció de Juan Cruz al Gran Onze de Setembre, quan, si no et feies el beneit, ja podies veure de què anava tot plegat. En un article, es mostrava ofès pel que interpretava com la seva exclusió de l'espai polític que exigien els catalans. En lloc de demanar que la seva relació amb Catalunya no es faci malbé per la possible nova situació política, rebutja l'escenari que desitgen tants catalans i transforma tot el procés en un greuge personal.

Esclar que no es pot oblidar que en bon castellà també han defensat la llibertat dels catalans per triar el seu futur persones com Ramón Cotarelo, Jaime Pastor i alguns altres il·lustres temeraris, sense comptar els polítics d'esquerra -ara, sí- que es mostren disposats a tot -però que desitgen que tot no passi-. Hi detectareu potser reticències sobre la idoneïtat de la dreta catalana per obrir el camí institucional cap a la independència. Quan Jean-Paul Sartre saludava la independència d'Algèria si es produïa sota el lideratge de l'esquerra, des de l'FLN se li va preguntar: "I si no?" Sartre es va reconèixer touché.

Dels arguments de la progressia (alguns compartits amb la dreta més extremosa) que continuen rodolant pels mèdia hispànics, el més fastuós seria aquell que fa dolents i tots iguals els nacionalismes. Quin confort intel·lectual proporciona aquesta declaració... T'allunya de la barbàrie -s'entén que el nacionalisme per excel·lència va ser el nacionalsocialisme dels nazis- i et situa per damunt de localismes i altres poquedats. No servirà de gaire que els esmenteu, per exemple, Alan Riding, a I la festa va continuar. La vida cultural al París ocupat pels nazis (Gutenberg), en què observa que, de França, als nazis els molestaven els nacionalismes: el de Vichy i el de la resistència. La situació presenta una semàntica vodevilesca de gran utilitat a qui cerqui una mica de llum per aclarir idees sobre els nacionalismes: el dels nazis, el de Vichy i el de la resistència: tots tres ho eren, cap d'ells no s'assemblava als altres.

Se sent a dir, també: "Els drets dels pobles s'han d'avenir amb les lleis". Un argument d'allò més fantasiós, perquè partiria de la naturalesa divina de les lleis, sense la intervenció dels humans. Avenir-se amb les lleis implicaria la submissió del concepte de justícia a la legislació. Tindríem, així, drets que s'avindrien a la justícia però no a la legislació, i, en aquest cas, prevaldria la llei -una llei que tradueix el sentiment de les majories però que no reflecteix la complexitat i les tensions internes de les societats.

Arriba a doldre la poca atenció amb què el dret a decidir dels catalans és despatxat per persones que hem admirat durant anys. Seria el cas d'El Roto, aquest editorialista gràfic d' El País que no podem deixar de llegir els que aspiram a ampliar el nostre camp visual. Fa uns quants dies, ens enflocava un topicàs de gran magnitud i abast: "Lengua, historia, cultura, religión... ¡fronteras! ", en clara al·lusió al procés català -i en favor d'un altre argument molt sovintejat: "Ara, quan tot tendeix a la unió, no és el moment de crear fronteres". La vinyeta representava una camí barrat, una frontera infranquejable. Més m'estim pensar que el traçat de fronteres físiques ha resolt drames humans creats per les fronteres invisibles de la malfiança, la suspicàcia, el rancor, el ressentiment.

stats