OPINIÓ
Portada 15/08/2015

Solitud

2 min

Havia llegit, ja no recordava on, que, veritablement sol, hi estàs quan els teus morts no et fan companyia. Primer fou com una remor llunyana, després com els ecos d’una tempesta, fins que la por de la vida sense passat, sense la companyia dels seus morts, va esdevenir presència que contaminava els seus treballs i els seus dies. Independent des de ben nin, sempre havia preferit les solucions pròpies, per costoses que fossin en temps i esforç, que no les ja prescrites pels savis d’antany. Així que ara, quan la por de la solitud, la seva i la dels seus morts, que, ho sabia, sentiria igualment seva, planava per damunt dels paratges dels seus prop de setanta anys, va temptejar tímidament la comunicació amb la figura del seu avi Lluís, la fotografia del qual tenia sempre a la vista, en un prestatge, tot i que passaven mesos sense que hi reparés. Així, es va sorprendre un dia, ulls clucs, però amb la imatge de l’avi dins la fosca de les parpelles, es va sorprendre mentre li contava episodis emotius i confusos de la seva vida. Al cap de pocs dies n’hi consultava aspectes determinats o en sol·licitava opinió o consell, i no va experimentar cap sensació anormal quan una veu, molt de dins ell mateix, li responia amb la saviesa, l’humor i la prudència que la seva memòria atribuïa a l’avi.

Com és natural, a poc a poc el gran tema d’aquests diàlegs entre dues veus generades en distintes fonts del mateix esperit va acabar sent en Martí, el nét de dos anys encara no, un somriure del qual, tendre i canalla alhora, feia de fons d’escriptori de l’ordinador. Cap de les dues veus mostrà estranyesa quan s’hi afegí la del nen Martí, per al qual l’avi tenia guardats tresors de coneixement i tendresa. Ell se’n sentia feliç, d’aquella entesa del seu passat i el seu futur en emocionada sincronia. I així hauria d’haver estat per sempre, però res no és per sempre, ell ja ho sabia, sobretot la benaurança. De manera que no va tardar a pressentir que s’allunyaria d’aquesta llum, que en seria allunyat, més ben dit. I els seus presagis s’obriren camí. Sorprengué el seu avi i el seu nét en conversa dins ell però sense ell. Els dos parlaven sense necessitar-lo més que com l’espai de trobada. Qui sap si aviat l’empraran com a pont o si en prescindiran piadosament.

stats