La vida a ciutats m’havia embolicat en les seves xarxes durant prop de dos mesos, m’havia obligat a moure’m d’esquena a això que, a l’engròs, en deim Naturalesa. En alliberar-me dels aires ciutadans, vaig anar-me’n en tren cap a on em convenia anar. La sortida en tren de Palma és un episodi llastimós: com si, prop dels grans nuclis urbans, les vies aspergissin morques i no sabessin avançar sense degradar l’entorn. El món ferroviari, prop de les estacions més o menys importants, és depriment.
Dies enrere, però, aquest episodi el vaig poder viure d’una altra manera gràcies a la inesperada eclosió –en aquests espais embrutits– d’ametllers en flor, supervivents heroics de les barbàries urbanístiques i ferroviàries. L’efecte va ser benèfic perquè eren els primers ametllers florits que servidor veia enguany. Acostumat a observar-ne la floració des dels seus primers temptejos vacil·lants fins a la plena, i a camp obert, aquests ametllers atrapats entre vies, solars escapçats, parets esbucades i paratges afligits, ens ofereixen alguna cosa més que la seva gràcia silenciosa i el seu somriure afectuós. Poques coses resten indemnes en aquests escenaris, però la poderosa presència dels ametllers florits expandeix aquí un testimoni d’encoratjament: la bellesa sempre malda per sobreviure, també enmig de la destrucció i de la brutícia, del maltractament a la Naturalesa i de la degradació humana.
Són, aquests ametllers abandonats i solitaris, com una confortant promesa de supervivència, com un fragment d’eternitat. Ja més enfora, quan el tren avanci entre camps ben llaurats, entre oliverars pentinats amb tanta cura i ametllerars nets que anuncien la primavera, tot ja serà una altra cosa, els batecs de la Naturalesa se senten ben compassats i n’emergeix un cert ordre general de les coses. La florida ens atordeix amb les seves cascades d’encant, i és tan aclaparadora que resisteix qualsevol sarcasme que pugui inspirar el record de l’Aina Cohen villalonguiana. Els colors i els sons tornen a trobar el seu lloc, el món s’assembla al que hauria de ser, un lloc amable per a les persones. Però no tenen el mèrit ni la força d’aquelles flames de bellesa que resisteixen –sense retòriques– l’assetjament de la devastació suburbial, ferroviària.
