Amb un mínim esforç de la imaginació, els fets polítics d’aquests dies poden ser percebuts, viscuts, com un gran espectacle. A qui pensi en 'El gran teatro del mundo', de Calderón, servidor li suggeriria encara un altre punt de vista: aquell des del qual podem contemplar aquests fets amb la mirada de Ionesco o d’Arthur Adamov. Potser, fins i tot, de Samuel Beckett. Tot és qüestió d’interpretar correctament el punt de partida. És a dir, de preguntar-se qui és aquest senyor que entra a escena per l’esquerra i avança cap al centre de l’escenari, on se saluda amb un altre senyor que havia accedit a escena des de la dreta. Perquè els fotògrafs i les televisions puguin deixar testimoni d’aquest moment, els dos actors es queden uns instants amb un mig somriure fòssil, i després s’adrecen cap a la porta de l’esquerra (sempre vist des de l’espectador), i fan mutis deixant tot l’espai escènic per a un militar que no fa res.
Deixem de banda la pregunta de qui són aquests personatges i per quina via han assolit el rol que desenvolupen davant la nostra mirada. Fixem-nos en el sentit de la repetició de l’escena una i altra vegada, primer canviant només el personatge que venia de la dreta, per repetir-lo després una altra vegada. El de l’esquerra sempre és el mateix. L’espectador ha d’estar molt atent a la qualitat del seu somriure, que no és sempre el mateix fòssil: perquè els seus convidats es divideixen entre els que el volen mantenir com a amfitrió i els que li neguen qualsevol legitimitat per assumir el paper que representa. Després, el personatge que havia entrat per la dreta apareix a un altre escenari i, en resum, ens ve a dir que això és ingovernable.
D’aquest teatre se’n diu teatre de l’absurd, que, mentre que ara gairebé no es deixa veure als escenaris després d’uns anys de glòria, darrerament ha envaït les nostres hores amb aquests moviments el sentit dels quals costa tant d’interpretar. Així i tot, el veritable absurd no és el que es representa a les pantalles de televisió, sinó el que representam nosaltres, cadascú al seu sofà, impertèrrits, mirant una vegada i una altra com el món s’allunya cada dia més de les nostres vides.
