La darrera llum i la fosca novella i aromàtica d'un diumenge de juliol a Consolació de Sant Joan, Mallorca. Una arquitectura asserenada, senzilla, acollidora, amb el pas dels anys ben escampat pels murs i les graderies, pels empedrats, ens parla del temps com a espai de sedimentació per fertilitzar la vida. Els Uc han madurat –d'altres simplement envelleixen–, els treballs i els dies han format un corrent i el seu cau; i l'aigua, en desplaçar-s'hi, ha arrossegat nutrients que se'ls han enganxat a les veus, a la dicció, al gest, a la intenció. Ara ens parlen des d'una experiència sàvia que no els ha erosionat la il·lusió ni l'entusiasme. "Voler l’impossible ens cal / i que no mori el desig": paraules que, des de l'univers de Villangómez, han assaonat a través d'Uc una terra, una generació, un petit país que ells han ajudat decisivament a conformar. La nostra història recull –i en viu– les paraules, els sons, la joia i l’obscur dramatisme d'un repertori que arrela en diversos estrats del passat i del present per fructificar avui, tot renovant la tradició amb tractaments musicals i missatges adreçats al futur.
Entre l'auditori, intel·lectuals i artistes joves i granats, gent del carrer, gent de la cultura. Tots tenim la sensació que els Uc ens tornaven a fer falta, i ja els primers sons ens han confirmat el pressentiment. Aquest aliatge de festa i de crida té més sentit que mai, o té tant de sentit com sempre. Les cançons d’Uc recullen les aigües d'antany i de sempre en recipients dissenyat per a les necessitats d'avui, tresquen pel passat sense nostàlgia i n'extreuen els aires que ens fan més respirable el present.
Aquest capaltard d'estiu, els Uc ens han tornat a aplegar per al goig i la complicitat. La gratitud, després d'alguns bisos, corre en les dues direccions.
