Demà, el govern espanyol reconeixerà el colpista Guaidó com a president de Veneçuela. Trump ha pressionat Pedro Sánchez perquè prengui aquesta determinació, que fa empegueir els que han seguit des de bon principi el procés sobiranista català. Donat l’antecedent d’Aznar fent costat a Bush en la guerra contra l’Iraq, la supeditació del Regne d’Espanya a Washington no és una qüestió d’ideologies, sinó una política d’estat, que seria confirmada per aquelles moixonies de Zapatero per ser rebut a la Casa Blanca –o, simplement, per ser saludat pel president dels EUA en una trobada internacional de mandataris.
Sembla que a Espanya no hi ha gaire oposició a la rendició de Sánchez a Trump: només l’esquerra minoritària de Podem i el que queda del llegendari PC han alçat la veu contra aquesta infàmia. És clar que defensar en els escenaris internacionals de la política la figura de Nicolás Maduro no és un rol gaire atractiu, però ajudar a la perpetuació del domini dels EUA sobre els països amb petroli i/o amb vel·leïtats esquerranoses és una vergonya.
No del tot inesperada, per cert: per les venes del partit instal·lat actualment a la Moncloa hi corre la mateixa sang que la d’aquells que des del principi han mirat d’ofegar els governs democràtics i populars de Chaves i de Maduro –i molt abans que aquest darrer fos convertit en el personatge patètic que és ara. Les proclames de Felipe González a favor de l’oligarquia veneçolana ja formen part del ritual oficiat per la Casa Blanca. Ara, Alfonso Guerra compara les dictadures de Maduro i Pinochet, i de la comparança en surt beneficada la del xilè. I l’actitud de Borrell també és suficientment coneguda.
Voldria dir que tenien raó aquells que, quan González i Guerra eren tan joves, els qualificaven de gent de dretes amb una capa de vernís d’esquerra? La suposició no és tan descabdellada com podria semblar. I és que, d’un temps ençà, ens hem hagut de resignar a esperar del PSOE la majoria de coses que s’esperen del PP, de Cs i, en certa manera, de Vox. Ho confirma la vergonya que senten no gaires militants socialistes arran del comportament del seu partit des dels fets de Catalunya i fins ara. Segurament, fins ves a saber quan, perquè no cessa el flux dels que cerquen refugi arriscant la seva vida.
