Voler vendre cultura sense haver-la produïda

Tots els governants illencs en matèria turística diuen, per inèrcia o per xerrar, que s’ha de combatre l’estacionalitat per mitjà de la cultura. Se suposa que podria atreure un nombre important de turistes durant els mesos menys turístics. Així, la cultura és implícitament definida més pel seu profit econòmic que no per la seva, diríem, substància, amb els perills que presenta aquesta redefinició a càrrec de persones poc familiaritzades, precisament, amb la cultura. En la pintoresca història de confusions turístico-culturals, només un conseller de turisme, Celestí Alomar, estava en condicions de donar sentit a tot plegat.

El recurs d’invocar la desestacionalització -per mitjà de la cultura- sempre queda bé, però rarament se n’arriben a esbossar uns principis generals intel·ligibles, un apunt de programa practicable. Es tracta d’un recurs merament retòric, ja que, en batre’l, els continguts no apareixen per enlloc, si exceptuem algunes activitats destinades al gueto turístic: per exemple, els turistes, majoritàriament jubilats, són invitats, si hi ha pressupost, a algun concert que pot executar-se, al marge de la població indígena, en sales d’hotel amb rerefons sonor de coberteria.

És clar, aquest no seria el camí. Per atreure el que hom ha batiat com a turisme cultural, és menester, no programar activitats adreçades a l’extern, sinó facilitar l’accés a la cultura del país als visitants i possibilitar-los que hi participin. Passa, però, que el turista “cultural”, un cop exhaurida la seva capacitat d’admirar monuments, no disposa d’informació sobre la rica programació musical del país, posem per cas, simplement perquè aquesta programació és d’una austeritat propera a la inexistència.

Produir cultura per entretenir el visitant vol dir, fem cas de l’experiència, dissenyar formats i crear continguts rudement postissos. El turisme cultural acudeix als països cultes, ni que sigui per alguna especificitat amb projecció ecumènica. El turista culte participa de la cultura d’aquests països, però no es mourà per visitar un indret en el qual els comerciants indígenes li ofereixen un producte elaborat des de la idea que aquests comerciants tenen del que pot interessar-li i atreure’l. Molts ens hem vist en l’enutjosa situació de ser abordats, en països diferents del nostre, per venedors que ens ofereixen allò que ells pensen que ens interessa i que aquí trobem als xinesos. La realitat és que les nostres illes no estan en les millors condicions per convertir-se en aquest país que atreu l’extern per la seva cultura.

Al Fitur de la setmana passada, el president regional José Ramón Bauzá va presentar a Madrid l’Any Arxiduc. Aquest arxiduc és, òbviament, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena (Florència 1847 - Brandais, Bohèmia, 1915), un home que Bartomeu Ferrà qualificà d’errant en el títol de la seva biografia (El archiduque errante ), un personatge desmesurat, autor d’una obra tan monumental i cabdal com Les Balears descrites per la paraula i la imatge, i de moltes altres de format més lleuger. És una figura central de la nostra història, per les seves obres i pels seus fets, i, tot i el temps passat des de la seva mort, la seva agitada trajectòria encara travessa algunes zones d’ombra.

Per al centenari de la mort d’aquest magnífic personatge -tot un univers, més gran que la vida- s’han programat una sèrie d’activitats sota la direcció general de la seva comissària, Carme Riera, que han de contribuir a dotar de contingut històric i cultural el continent llegendari que encara és la figura arxiducal. Però, en la projecció que les autoritats pretenen fer d’aquest personatge, s’obliden que, tan famós entre nosaltres, no arriba ni a discret secundari, un més dels aristòcrates en diversos graus que pul·lulen per la constel·lació de l’Imperi Austrohongarès, que podríem trobar de passada en les pàgines de La marxa de Radetzky, de Joseph Roth, o Els Dukay, de Lajos Zilahy. En tot cas, seria menester una llarga i exitosa intervenció hollywoodenca per convertir-lo en un reclam turístic.

Perquè l’arxiduc pugui contribuir a fer més atractiu el destí illenc per al turista cultural, caldria, primer, convertir la seva obra, el seu exemple -ell mateix fou amfitrió i guia d’il·lustres visitants-, en generador de cultura a casa nostra, cosa a la qual contribuirà el programa dirigit per Carme Riera. Per ara, estem davant d’un altre gest sense sentit en favor de la desestacionalització. Qui no està acostumat a anar a missa, en el portal s’agenolla.