Opinió 28/05/2014

Vull un tassó, un vas i un got

Guillem Frontera
2 min

Ja em perdonarà don Gabriel Cañellas, però jo vull un tassó i un got. I un vas. També vull una tassa, una xicra, un bol i el que em sigui menester, necessiti o em calgui.

Amb Gabriel Cañellas, la llengua -ergo, també la cultura- d’aquest petit país insular hi té molts de deutes. Hauria pogut dificultar ferm la normalització lingüística, però va saber escoltar els que en saben. Va obrar amb seny i amb coneixement. No va tenir la sobergueria d’un José Ramón Bauzá ni la bel·licositat ignorant d’altres membres del seu partit, que pretenen imposar criteris acientífics embastats pels segregacionistes. Bauzá s’ha ficat en un canyar de mala sortida. El pitjor president d’aquesta comunitat -ja és definitiu- ha volgut fer de matasetzes i s’ha guanyat l’hostilitat dels col·lectius més influents de la societat illenca. Ara se l’ha premiat amb els pitjors resultats del PP en unes eleccions -n’hi ha que han pujat.

Gabriel Cañellas tenia el cap més clar i anava amb peus de plom. Ara, la revista El Temps l’ha reunit amb Jordi Pujol i Joan Lerma, els tres presidents que coincidiren en temps de sembra. Cañellas s’afirma en la unitat de la llengua, es queixa de l’estandardització i diu que vol un tassó o un got, “tot no pot ser”.

Podem entendre el seu punt de vista. Però humilment li faria arribar una altra opinió, des de l’experiència de l’escriptura: la llengua, com més rica, variada, extensa i expressiva, millor. El pes demogràfic compta i fa fer alguns desbarats, sens dubte: per això hi ha els diccionaris, per això cadascú escriu en el registre en el qual es troba més còmode -o que més l’estimula. Els mots, les paraules, totes compatibles, totes a l’abast de qui escriu i/o parla la llengua. Per què no? Mai cap got m’ha trencat un tassó.

stats