Ni a Biel Company ni a Miquel Ensenyat no els és igual que hi hagi accidents a les carreteres i que hi morin persones. I no obstant això, el cap regional del PP atribueix aquesta ignominiosa indiferència al president del Consell, i no sabem per què no ens ha sorprès. En canvi, no ens explicaríem mai una situació inversa, és a dir, que Miquel Ensenyat fes la mateixa acusació a Biel Company.
Vivim temps de violència de tota casta. A la política convencional, aquesta violència es manifesta en les paraules, les acusacions i fins i tot les omissions, els silencis. Es produeixen silencis que no tenen res a veure amb la no-violència, i que són violència de fons: ometre, ocultar, amagar una part de la veritat perquè l’altra part esdevengui mentida pot ser una acció criminal i molt violenta.
Biel Company fa unes acusacions indirectes a Miquel Ensenyat d’una gravetat extrema. Quin adjectiu li escau a aquell que, podent-hi intervenir per amortir la gravetat de la situació, no ho fa perquè no li importa si a la carretera hi ha morts o no? I quin adjectiu li escau a qui fa aquesta miserable acusació per guanyar el favor de l’electorat? No ho diré jo, però m’estimaria més que no es digués de mi ni de cap dels meus, ni de cap persona a la que tengui una mica d’estima. Ni de cap altra persona. Hi ha adjectius que haurien de desaparèixer del diccionari perquè els actes que en justifiquen l’ús haguessin deixat de cometre’s.
Però això és impossible mentre hi hagi línies polítiques com la del PP i polítics com Biel Company. I mentre hi hagi pobles que no sapiguem fer pagar als polítics el preu de la calúmnia, de l’acusació sense fonament, de la maledicència, de la violència verbal, de la difamació.
En fi, de Miquel Ensenyat, totes les persones de bona voluntat sabem que no es queda indiferent quan moren persones a les carreteres, en accident. Ho podem jurar. I qui l’acusi del contrari és un... Cercau-ho al diccionari, a ca meva m’ensenyaren a no dir paraulotes ni a flastomar.
