És tan aparatós el cataclisme social, cultural –polític, en definitiva– que podria esbucar el país si les dretes el governassin, que no queda més remei que donar una nova oportunitat a les esquerres. Deuen ser minoria les persones que donaran aquesta oportunitat amb entusiasme exultant. Una nova oportunitat suposa un esforç, quasi un constrenyiment moral per part del votant, irritat o decebut pels ‘seus’. A canvi d’aquest esforç –anar a votar, en primer lloc; i triar adequadament la papereta que dificulta el pas endavant de les dretes–, les esquerres haurien de signar amb sang la promesa d’una mutació, o sia d’una “alteració de l’estructura genètica o cromosòmica de la cèl·lula d’un ésser viu que transmet a la seva descendència”. Cap promesa electoral no les pot eximir d’aquest compromís.
El país no suportaria més que es donàs el govern de qualsevol àrea a persones que no hagin demostrat capacitat sobrada per exercir-lo. Aquesta ha estat una dolorosa qüestió durant la legislatura present. Es governa per millorar les coses, no per mantenir el partit. No és prou excusa que les dretes encara actuïn de manera més irresponsable, per no dir immoral, en aquest tema (perquè la història del nostre petit país demostra que el votant de dreta és políticament més baldragues –més permissiu, també, amb la corrupció. En canvi, el votant d’esquerra és de natural més crític, més donat a demanar responsabilitats també als governants en sintonia amb la seva ideologia.)
La llista de les oportunitats perdudes per al progrés aquests quatre anys és una mena d’índex de la vergonya i de la ineficàcia. Cosa per cosa, se’n poden relacionar massa que no han funcionat adequadament per manca de preparació, de dedicació, de feina ben feta. En cultura, per exemple, s’han programat algunes beneitures d’altura notable –amb preferència per les modernors estantisses– i, en general, les programacions no són pròpies d’un país en cerca de l’excel·lència, amb nocions cartogràfiques i sentit de l’orientació.
Afortunadament, la conselleria del ram, conscient de la global mancança, ha elaborat el Pla de Cultura, que, si més no, expressa la voluntat de progrés d’una àrea que dona l’alçada del conjunt.
(Em sia permès anotar aquí que l’edició d’aquest Pla m’atribueix uns honors que agraesc però que de cap manera em corresponen.)
