EscriptorÉs possible que l’ús de l’art com a atribut del poder s’hagi disparat a la Moncloa amb la pandèmia del covid-19. La quantitat de pintura contemporània, preferentment abstracta, que ha adornat i adorna les parets davant les quals els mandataris –sobretot el president Sánchez– ens informen, reben visites, figura que resolen problemes o simplement hi són, ha augmentat en aquesta legislatura de manera exponencial –per no ser menys que els altres: ara tot augmenta de manera exponencial. Hi ha un Tàpies –tots l’heu vist– que sembla pensat per emmarcar l’eminència, així, en abstracte, i que s’empra com a teló de fons d’un drama profundament sentit. Sovint en Sánchez és l’eminència impensada per Tàpies. És de suposar que el tràfec entre el princesa Sofia i la Moncloa deu haver estat accelerat fins al frenesí.
No és res de nou. Les autoritats d’antic –pensem, per exemple, en els sumeris– ja s’havien fet envoltar de grans obres d’art. Per no parlar dels testimonis que ens en proporciona Plini el Vell, editats per Esperanza Torrego a 'Textos de Historia del Arte' (un llibre magnífic, estranyament ignorat per una quantitat ingent d’artistes, si he de fer cas de les meves constatacions). L’art glorifica el poder i el legitima –o aquesta és la voluntat del poderós.
Podria semblar que l’efervescència artística induïda per la pandèmia va en sintonia amb les referències a la necessitat de revitalitzar la cultura que és en boca dels mandataris –uns més que els altres. És possible que aquests mandataris ens vulguin donar exemple de vivència de l’art?
No s’haurien errat tant mai. L’art no és un ornament per als poderosos perquè facin ús temporal del que pertany al poble. Per què Sánchez pot tenir als seus salons, despatxos i corredors uns quatres que jo no hi puc tenir i que, no obstant això, són també meus?
Al nostre país ja ens hem acostumat a veure la presidenta amb un quadre de Joan Miró fent-li companyia. Potser un moment o l’altre s’haurien de buidar d’obres d’art els despatxos i portar-les on siguin visibles per a tothom. El Tàpies, el Miró, etc., són tan meus com de qualsevol altre. Així, el seu lloc és el museu, per estrany que pugui semblar.
