Una persona –posem servidor– que no té ni idea del que és 'Joc de trons' més enllà de ser una sèrie de televisió, s’entendrà que ignori una part voluminosa de la informació que porten els diaris, les ràdios, la televisió –els mèdia, que se’n diu ara, el meu desconeixement dels quals m’avergonyeix, tot i que té petits avantatges: sé que hi he estat insultat (poca cosa, en realitat) sense assabentar-me’n fins que ja no se’n recordava ningú. Tot fent zàping, aquesta persona –posem servidor– obté imatges escàpoles, sons fugaços de mons que no entén ni li interessa. Sovint tenen a veure amb algun 'reality show', sovint pertanyen a la nova modalitat de 'reality' presentada com a 'debat' polític basat en la presumpta equidistància de socialdemòcrates –més o menys– i filofeixistes respecte del 'centre', de l’'objectivitat'. Mentiria, però, si no assumís que som capaç de reconèixer per foto la senyora Isabel Esteban, tot i que després he de fer exercicis d’higiene per evitar que la seva imatge se m’instal·li al cap –per bé o per mal.
Sense proposar-m’ho, aquesta mena de no res personal on llenega tanta informació creix gràcies a la presència de blocs presumptament més seriosos –la majoria de tertúlies polítiques de TVE, per exemple, per no parlar d’aquelles de més enllà, que diverteixen tant, amb les seves barrabassades i excessos, la gent més jove. Ja fa temps que algú va encunyar l’expressió 'telebasura', en castellà, per referir-se als programes que abans es deien 'del cor'. Ara la 'telebasura', o la mèdia-brutor, no reconeix els límits inicials i conquesta territoris suposadament civilitzats. Però potser la derivació més maligna de tot plegat és la creació d’un sistema universal de referències, al qual ja s’acullen columnistes que fins ara respectaves i entenies plenament –o t’ho pareixia–. Ara, en desconèixer bona part de les referències procedents del submón del 'reality', se’t fa inaccessible un pensament que t’ajudava a entendre les coses. Tanta sort que encara en queden uns quants –Manuel Castells, Suso de Toro, Joan Francesc Mira: són els tres primers exemples que m’han vengut al cap– que continuen cercant aigua viva a les venes del món.
