CORRENTIA
Opinió 17/11/2013

El cor de la tardor (a la natura i a l'art)

Guillem Frontera
2 min

Entrada de fosca, quan no saps si els fars del cotxe il·luminen el camí o l'enterboleixen, és quan perceps en el repòs del camp, encalmat per la pluja fina, que el cor de la tardor ja s'hi marceix. Has deixat enrere Santa Margalida i ara arribes a Muro, que has de travessar en direcció a sa Pobla i a Pollença.

És la primera vegada que passes per davant de can Joan Segura des que ha clausurat el forn de pa i la pastisseria. Dues setmanes abans dinàreu a la mateixa taula, a Son Poquet, i ell coronà el dinar amb el pastís estrella de la seva carrera, el Cor de Vellut, que requereix majúscules en marbre. Pensava que, així com el poeta no se sol retirar, Joan Segura tampoc no ho hauria de fer: els seus pastissos i les seves tortades, les ensaïmades, són producte de la inspiració, de la formació, de l'amor al treball, de la sensibilitat i del sentiment de transcendència de què estan dotades les coses fetes amb un sentit modern de continuïtat: massa coses en comú amb la poesia per reduir-ho tot a una labor artesana ben feta. Abans d'arribar a l'alçada de l'establiment, un llampeig em du la imatge de la pastisseria en funcionament, el mostrador il·luminat, la porta oberta. Però la quimera s'estavella contra els fets: en Joan Segura ha tancat, s'ha desviat cap al no res un corrent que ens feia sentir feliços adesiara -i això deu ser senyal que ho érem.

Continues la marxa, ara en companyia de l'editor Miquel Campaner, deixau sa Pobla a l'esquerra per la via de cintura, que et fa guanyar uns segons però t'engega de la vida dels pobles. A l'embullosa rodona que distribueix el trànsit per fer cap a Pollença, un grup escultòric de Betty Gold parla d'un art monumental, per ser vist tan sols de rampellada. I a Pollença pujam l'escala d'U Club, on el Museu de la vila ha organitzat una silenciosa exposició del maonès Josep Vives Campomar, un parell de figures, uns quants paisatges i una sèrie de natures mortes: tot plegat, en formats discrets, suficients, obres que el pintor no ha donat per finides fins que ha estat segur que tenen coses a dir-nos -si sabem mirar i escoltar.

Tot el que s'hi mostra és viu, alena, tot ve de lluny i va més lluny encara. Beneïda tardor, que ens deixa sentir el batec compassat del seu cor, marcint-se a la natura i a l'art.

stats