Ja havien sonat algunes alarmes, però el nomenant del jove assessor de Salut va esclatar amb una acumulació atòmica de decibels. Per Déu, qui podia sentir-se tan per damunt del bé i del mal, que es cregués autoritzat a fer befa de la il·lusió que la gent ha dipositat en aquesta nova etapa? Què es pensen alguns que són?
La relativament ràpida intervenció de Francina Armengol va estroncar el roll d’escepticisme que s’obria pas en l’ànim del comú de la gent. Ja hi tornam a ser, pensaven –i deien– molts: ara uns incontrolats es dediquen a alimentar el dogma preferit de la dreta: tots són iguals. En fi, tanta sort de la presidenta.
Però, en el seu homenatge, també s’ha de dir que una esquerra autocrítica i transparent hauria d’haver explicat per què s’ha produït aquest afer vergonyós i qui en té la responsabilitat més directa. I se’ns hauria d’haver explicat si es pensa actuar, i com, per posar algú més en el seu lloc, encara que el seu lloc no tengui remuneració amb càrrec a l’erari públic. És dubtós que qui havia donat lloc a una situació tan cridanera tengui les aptituds necessàries per administrar poder en algunes parcel·les.
La rectificació en els termes en què s’ha esdevingut, tot i essent molt més del que es podria haver esperat del govern anterior, manca de contundència en la voluntat de respectar la ciutadania començant per respectar els seus doblers. Alguns segments del govern manifesten les seves aspiracions de radicalisme amb gestos pirotècnics més o menys vistosos, però on és menester mostrar què és un govern honest i decent és la intervenció en el curs de les coses. No convé deixar des del principi penyores d’una certa toxicitat: com, per exemple, eludir les explicacions necessàries i depurar responsabilitats a mitges.
