OPINIÓ

La crisi mata

Si recollim una llavoreta de coneixement de les que a mans plenes deixa cada dia el pas del temps, a hores d’ara ja sabem que, d’aquesta crisi, no en sortirem tots plegats. Hi ha una raó dramàticament fonamental: la crisi mata, és a dir, els seus promotors són assassins –van de coll blanc però ho duen escrit a la cara, fixau-vos-hi. Aquests morts deixen ferides que no es guareixen. Una dada que ha saltat aquests dies al coneixement comú és que el suïcidi és la primera causa de mort violenta a Espanya, per damunt de la causada pels accidents. I s’ha explicat de totes les maneres possibles que la crisi ha estat i és determinant en l’augment dels suïcidis.

Però també mata d’altres maneres. Un segment importantíssim de la població està sotmesa, per mor de a crisi, a una pressió insuportable, per tant a situacions d’ansietat i a malalties mentals que han disparat el consum de psicofàrmacs –per no parlar dels efectes en la nutrició infantil i d’adults en les capes socials més castigades. Ha augmentat igualment el consum d’alcohol i d’altres drogues com a vies d’evasió d’un realitat aspra, brutalment mancada d’expectatives.

Sense estendre’ns més en la descripció del paisatge, n’hi ha prou per entendre que les grans empremtes de la crisi en sectors amplis de la població no desapareixeran mai: com a poc, la memòria les arrossegarà com un llast dolorós la resta de les seves vides. És un escarni, una indignitat profetitzar la sortida de la crisi, perquè aquesta expectativa, si no pretén obertament ser enganyosa, exclou implícitament de la societat els segments més perjudicats, que, en el panorama ideal de la macroeconomia, ja no farien part d’aquesta societat –ni fins i tot del gènere humà.

La persistència dels governants, i no només, a oblidar –per ocultar-la– aquesta part de la realitat és una infàmia que ens orienta sobre la seva qualitat moral. Primer hi va haver l’intent de culpabilitzar les classes mitjanes –el famós viure per damunt de les seves possibilitats–, i després s’hi ha fet caure la trencadissa de l’hecatombe. Ara, els beneficiaris del sistema s’espolsen les responsabilitats i es fan posar catifes i arcs triomfals perquè, diuen, sortim de la crisi. Ells en surten, si no els aturam perquè abans recullin tota la misèria que han creat.