Dubravka Ugresic és una escriptora croata que no es va trobar bé en cap dels camps en què la guerra va dividir l’antiga Iugoslàvia en les actuals nacions. Viu a Amsterdam i és autora d’una sèrie de novel·les que justifiquen que el lector, com a mínim, les olori i les temptegi per prendre una decisió. Vaig fer aquesta aproximació al seu llibre ‘El museo de la rendición incondicional’ i no me’n vaig penedir. Sé que és un d’aquests llibres que un dia o l’altre tornaré a llegir. La protagonista de la història nomadeja per Europa. Mentre viu a Alemanya, li pega la fal·lera d’obtenir, d’amics i coneguts de la intelligentsia, una bona definició de ‘cultura’, però l’experiment no li dona grans resultats. Encara el que la satisfà més és la resposta del carter, a qui s’ha adreçat en darrer lloc amb la pregunta directa: “Què és per a tu la cultura?” El carter no ho dubta: “La mateixa paraula ho diu”. De manera que tornam a ser al principi i hauríem de decidir si repetim el periple sísific en cerca d’alguna impossible variació significativa.
A cada passa que les institucions fan en la direcció de crear un mínim espai teòric per estendre-hi els projectes de política cultural, fa la sensació que tot de gent, fins ara amagada en els diferents àmbits de la marginalitat –de vegades, els més fèrtils–, treu el cap per transportar la qüestió a l’estat en què la va deixar el carter. La passa següent és la desautorització contundent de la majoria de persones i d’actes més o menys relacionables amb la cultura: igual que les persones ressentides, els països petits tenim una especial habilitat per dur-ho tot a carrers sense sortida. Crear taps, embossos, obstacles i dificultats sembla que és una mena d’atavisme que, precisament, només es pot combatre amb la cultura i amb les polítiques culturals. Mala peça al teler.
Però la vida de cada dia transcorre –sota mínims– una mica al marge d’aquests estropells intermitents. De forma que es presenten llibres, es fan concerts, festivals poètics. De la mateixa manera, s’oblida l’ús dels diners destinats a incentivar la creació artística i es fa el sord a l’anomalia que aquests incentius, quan es destinen a escriptors i/o traductors, arriben més de la Institució de les Lletres Catalanes que no de les institucions geogràficament més properes. No passa res, tot va com una seda, perquè un estrany destí permet que surtin a la llum pública, sobretot, petits afers que afecten qüestions sense capacitat d’alterar l’opinió pública, mentre que els de fons semblen una exclusiva de tres o quatre firmes als nostres diaris igualment amb escassíssima capacitat d’alterar la just ara esmentada opinió.
Enmig de tanta confusió banal, un tema transcendental acapara converses estivals: la cultura d’estiu, entesa com una variant més lleugera d’una suposada cultura de tardor, hivern i primavera, que es caracteritzaria per la seva reconeguda densitat (!). Els mateixos promotors d’aquesta marca blanca de la cultura et reconeixen que s’hi destinen pressupostos sovint superiors als que haurien de subvenir al manteniment de l’'altra’ cultura.
Preguem als déus del cel i als prínceps de la terra que, per refrescar la cultura, no la malmenin; que per fer-la més digestiva, no provoquin diarrees; que per fer-la més amable, no en llencin l’ànima a l’inodor. Per pregar que no quedi, sempre amb el benentès que no serem oïts. Perquè, és clar, la mateixa paraula ho diu.
