18/02/2016

Un país-atge devastat

3 min

Va ser amb la irrupció del turisme que la gent del meu país va prendre consciència del paisatge. Abans era un bé reservat als artistes, poetes i ànimes sensibles en cossos desenfeinats. No es pot esperar que un poble atengui l’estètica d’uns paratges que han costat tant de domesticar per treure’n un mínim profit. Els mallorquins que ordenaven en marjades el caos natural de la muntanya, deixaven tres quartes parts de vida per culminar la gegantina escala, al cim de la qual tot just s’hi podria sembrar una olivera que no arribaria mai a oferir el fruit material amb generositat. Els exèrcits d’ametllers de les planes, que Unamuno preferia a les retòriques coreografies de la serra, exigien un esforç físic inhumà -cada ametller suposava un clot de metre cúbic, normalment en un territori pedregós fins a l’extenuació-. La història de la Mallorca dels jornalers encara no s’ha escrit del tot perquè no hi ha sang suficient als tinters del país. Alguna tonada popular ens en pot donar indicis: “A Albènyer segaven ordi / un mes davant sant Joan. / Quan veien es camp tan gran / cridaven misericordi!” Hi ha una crueltat irremeiable en el fet que el paisatge que ara transformem sense miraments costés tant de sofriment i fatigues a unes persones que no podien sospitar que, finalment, el fruit de la seva feina no seria estrictament agrícola. El turisme, és ben vera, ho trastoca tot: també el sentit dels treballs, el sentit de la història.

Aprenguérem a mirar el nostre paisatge a través de l’ull extern, i immediatament el convertírem en un element generador de doblers. No l’hem arribat a contemplar desinteressadament, per més orgullosos que ens n’hàgim sentit i per molt que hi hàgim basat la promoció turística. Els esforços perquè el comú de la gent n’esdevingués, també, propagandista, es desenvoluparen mitjançant campanyes de foment del prestigi d’alguns escenaris. Un dels principals -en vistes al turisme d’hivern, com en dèiem, aleshores, de la desestacionalització- era la vall que es desplega entre Andratx i el seu port, que començàrem a conèixer amb la denominació geoturística, sempre en castellà, d’ El valle de los almendros en flor. A algú li pot sonar aquest topònim, que fou recollit per Baltasar Porcel al títol de l’obra amb la qual guanyà el premi Josep Pla, Difunts sota els ametllers en flor. La fascinació per aquest paisatge i per la flor que l’emblanquina subtilment envaí els versos de poetes acubadissos, com l’Aina Cohen, poetessa villalonguiana esdevinguda realitat tangible. L’esperpent, com a endemisme social, es materialitzà als anys seixanta del segle passat: al Teatre Principal de Palma s’hi organitzà alguns anys la Fiesta del Almendro en Flor. Un canonge poeta s’adreçà a la selecta concurrència i, enlairat per un vendaval líric, va arribar a demanar als pilots d’avió que, en sobrevolar Mallorca, fessin una aturada en l’aire perquè els viatgers poguessin gaudir de tanta meravella.

La setmana passada vaig anar al port d’Andratx, potser un dels indrets al qual havia anat més vegades sense més objecte que sentir-m’hi bé. Diríeu que era un dels llocs on la naturalesa estava més satisfeta d’ella mateixa: d’aquí el seu somriure. Ara fa anys que l’escenari no m’atreu gens. La vall dels ametllers en flor és plena de llanxes motores que passen l’hivern i bona part de l’estiu a terra ferma. Barques aparcades a banda i banda de la carretera... d’una de les moltes carreteres que s’hi han obert. De qualsevol manera. S’hi han aixecat bardisses protectores d’intimitats, que impedeixen una visió panoràmica de la vall. Però tampoc no us perdeu gran cosa, perquè l’abandó dels terrenys és desolador. Hi agonitzen els arbres, entre carcasses industrials deixades de qualsevol manera. Si alceu la mirada, l’amfiteatre de les muntanyes és ple d’una construcció desenvolupada en el frenesí d’uns anys d’urbanisme descarat. Tot d’edificis mirant un portet cada dia més ofegat, perquè s’hi acumulen els iots, els pantalans, els molls de provisionalitat permanent.

De Candel, com de Porcel, podem recordar un títol: Han matado a un hombre, han roto un paisaje. L’home podria ser qualsevol dels difunts porcelians. Aleshores la vall vivia reclosa i esplendorosa alhora. Si algú vol estudiar com l’horror urbanístic destrueix allò que era realitat i mite, la bellesa transcendent, un paisatge beneït pels déus, que vagi al port d’Andratx. Que ho faci amb la mirada neta i servi la primera impressió, perquè fins a aquesta barbàrie arriba a acostumar-se la mirada.

stats