La democràcia és un peix amb espines
Josep Pla insistia molt en la comicitat que desprenia el fet que “els barcelonins” s’enfadessin perquè els peixos tenen espines. És el més natural del món, però “els barcelonins” no ho acceptaven, de manera que, en menjar uns molls (rogers) o altres peixos petits, l’emprenien contra la naturalesa. S’ho prenien com un afront personal. En realitat, fer una dissecció eficaç d’un peix no requereix més que una certa concentració i una mica de temprança. No recordo que Josep Pla insinués la possibilitat que, malgrat la cura amb què hom feia l’operació, alguna espina se’ns pugui escolar cap endins de la boca i fins i tot gola avall. Aquests petits accidents passen -i fins i tot de vegades no són petits-, però, sí, l’escriptor tenia raó pel que fa a la norma general. (Els lectors de Pla que, de joves, mantenien amb ell distàncies vàries, deuen haver notat que, per un miracle de la paraula impresa, cada dia té més raó en quasi tot.)
És el cas que la democràcia té més espines que un gerret, i no es pot avançar ni un pam si no es parteix del reconeixement d’aquest fet tan natural i tan senzill. Dos exemples molt a tocar de mà: els tres mesos de desacords de la CUP i Junts pel Sí; i la governabilitat després de la batalla del passat dia 20. En el primer cas, és notable la quantitat de gent que, per un mitjà o altre, ha mostrat la seva irritació per la manca d’acords, i fins i tot han arribat a exigir a les parts que renunciessin al que sigui per anar plegades. Oblida aquesta gent que, per anar plegats en acció de govern, és menester entendre’s, tasca plena d’obstacles -d’espines.
En èpoques de tribulació, estem temptats d’imposar el que en altre temps se’n va dir l’estratègia del taxista: es va fer famós a Palma un taxista que, davant qualsevol problema, fos quina fóra la seva complexitat, només demanava una setmana per arreglar-ho. Se suposava que aquesta setmana quedaven sense efecte els drets humans i altres fineses de l’esperit. El taxista estava disposat a carregar-s’ho a l’esquena. Passada la setmana, els funcionaris treballarien com esclaus, no hi hauria delinqüents ni a les presons, tots els polítics “sobrants” serien al fons de la mar amb una roda de molí fermada al coll. El taxista assegurava que això mateix ho havia proposat a algunes autoritats, que havien mirat d’asserenar-lo. Però, de totes maneres, res no el movia del seu principi fonamental: amb tantes contemplacions, no anirem enlloc.
El paisatge que han deixat les urnes després del dia 20 no és un peix sense espines, ans al contrari. Abans de menjar-se’l, és convenient posar-lo en mans dels cirurgians més fins perquè ens diguin si hi ha alguna possibilitat d’obrir-se camí entre tantes espines o si val més tornar l’animalet a la mar i mirar de pescar-ne un altre. Ara per ara, aquesta possibilitat semblaria no del tot enfollida, sobretot perquè la campanya, els programes, les eleccions han introduït un element de competència que afecta qualsevol via de pactes que no sigui el PP-PSOE. Aquest element és, naturalment, la qüestió de Catalunya, davant de la qual hi ha hagut una espècie de campionat d’espanyolisme que ha assolit puntes de pintoresquisme inefable. Per exemple, l’equip de Ciutadans cantant el “ Yo soy español, español, español ” després d’haver corejat “ España, unida, jamás será vencida ”, mentre que la gent del PP, a Madrid, feia la seva versió del crit de l’espanyolitat: “ Rajoy español, español, español ” i Pedro Sánchez portava el seu espanyolisme al terreny de l’obcecació. Això, sense comptar amb la gent d’UPyD, que es proclamaven garants de la unitat.
Aquestes intencions ara ho compliquen tot, perquè els de Podem diuen que no volen renunciar per res del món a un referèndum a Catalunya, al dret a decidir dels catalans et al. Ergo, Podem ha esdevingut l’espinada del peix, d’on parteixen totes les espines. I això no agrada a ningú -vull dir als poders fàctics i a part del comú de la gent-. És d’allò més estrafolari que aquesta gent, en haver-se manifestat a les urnes, no s’agradi, no s’accepti tal com és. Per què? Misteris: per poc que ens hi haguéssim fixat en anar a la peixateria, o per poc que ens haguéssim informat, hauríem pogut saber que érem a punt de comprar el peix més endimoniadament ple d’espines. I que aquests peixos, tot sovint, tenen una carn exquisida o que fan un brou que hi canten els àngels. És clar que els banquers només mengen llagosta i sopa d’aletes de tauró, però la mar és plena de delícies per a qui els sàpiga treure l’espina.
