Els desplaçats interns vénen definits per l’ONU com “persones o grups de persones que han estat forçades o obligades a abandonar les seves llars o llocs habituals de residència” (per les raons que tothom coneix) “i que no han creuat fronteres internacionalment reconegudes”. La figura del desplaçat intern és la que s’acosta més a la del, diríem, desplaçat estàtic -dramàtica paradoxa-, definible com la persona que, per no abandonar la seva llar o el seu lloc habitual de residència, ha de viure en una societat substancialment diferent d’aquella a la qual l’unia un sentiment de pertinença. Aquella societat hauria estat substituïda per una de diferent, producte de canvis culturals i/o socials generalment bruscos en el mateix escenari geogràfic o urbà.
Moltes tribus han passat per aquest estat abans d’extingir-se definitivament -per la desaparició física de tots els seus individus o per la seva dissolució en societats hostils-. La rapinya colonial va ser l’aquelarre estrepitós d’una pràctica que l’espècie ha cultivat amb obstinació. El mateix els ha succeït a tota casta de grups humans d’organització semblant a la de la tribu. Aquest mot ve definit com a “grup social d’un conjunt de persones que comparteixen un origen, una llengua, uns costums i unes creences, i que obeeixen un mateix cap”. Moltes formes d’organització social tenen en comú amb les tribus alguns trets significatius, i, com elles, varen estar exposades, o encara hi estan, a l’anihilació.
També hi ha una certa forma de mallorquinitat -i d’ebusitat o de menorquinitat- que reuneix les suficients característiques de tribu perquè hi sigui assimilable -amb llicència dels tastaolletes-. D’organitzacions filotribals d’aquesta mena, n’han perit en nombre espaventós, per procediments de violència extrema o per canvis socials sobrevinguts i quallats en un període relativament breu: seria, aquest, el cas de la colonització turística, que actua en comunitats petites i/o afeblides com a arma de genocidi cultural d’eficàcia ben contrastada, capaç de convertir un poble normal, de pagesos i industrials, organitzat entorn d’una classe mitjana, en un cens de servents i lacais de tota mena, migrats de forces per defensar la seva llengua, els seus costums i tot el que els definia com a poble.
La colonització turística d’un país petit i fràgil posa la comunitat aborigen al servei de la clientela, i sovint, en aquesta operació, acaba entrant en competència amb allaus de nous servidors originaris d’altres països, del mateix estat o no. La naturalesa del monocultiu turístic afavoreix la proliferació de ciutadans poc formats per erigir-se en classe dirigent; ans al contrari, abasteix el sistema de mà d’obra d’escassa qualificació. Arraconat per la doble pressió de clientela i d’allau migratòria -si és allau, no s’integra-, la comunitat aborigen corre el perill d’esdevenir víctima de desplaçament estàtic.
Els seus individus, tot i haver perdut pes i capacitat de decisió en una nova realitat, més complexa, econòmicament més potent i culturalment uniformadora, sovint continuaran creient-se els representants genuïns del seu país o d’aquesta nova realitat: més per inèrcia que no pas per convicció i per voluntat de mantenir-se i créixer com a poble. I els pot arribar a passar que, sense desplaçar-se de la seva geografia, se’ls pugui comparar a aquells russos fugitius de la Revolució del 17 que, nàufrags en l’exili i xops de nostàlgia, es consideraven representants legítims del que era rus, quan la Història ja els havia desposseït d’aquests atributs. El món ja associava l’ ànima russa a Lenin i els seus, i els exiliats continuaven reclamant els honors de la seva representativitat -que esdevenia sovint modus vivendi per París o Berlín.
No era menester ser molt pessimista per detectar alguns símptomes de desplaçament estàtic de la mallorquinitat. Molts de mallorquins viuen en entorns urbans radicalment diferents d’aquells on havien viscut antany o que havien triat per viure-hi. Els seus projectes de vida s’han vist seriosament torçuts per canvis esdevinguts d’avui per demà.
Però, sobretot, allò que podia entintar de gris obscur qualsevol perspectiva era un aire general de resignació, vivament contradit per grups escassament poblats. José Ramón Bauzá, el president del PP, va albirar l’animal afeblit i s’hi va llançar amb instint depredador. No ha amollat la presa ni pensa amollar-la, però ha provocat una reacció que s’assembla molt a un renaixement: a les escoles, sobretot, però també a quasi tots els sectors de la societat illenca.
