La dona del majoral
En casar-se, tothom augurà una relació feliç. Tenien la mateixa edat, però ell pareixia més vell: anava sempre més encarcarat i tenia maneres contundents d’afirmar la seva autoritat davant els treballadors de la finca. Era el majoral de la possessió més gran del municipi, i la forma d’exercir-hi aquesta autoritat, que li hauria pogut donar fama de massa sever, l’aureolava amb aquest halo especial del poder terrenal exercit amb l’aquiescència del poder espiritual: així havia estat des de sempre, o, com deia ell mateix, des del principi de la Història, datació tan solemne que ningú no en demanava més clarícies.
Però ella no s’havia casat sense condicions. Tenia clares intencions de continuar governant la seva vida, un propòsit que veia compatible amb la marxa general de la finca. Més que compatible, beneficiós. Tenia maneres de veure les coses que millorarien el rendiment general dels treballs de la possessió, que no havien experimentat modificacions des de quasi el principi de la Història.
Les seves iniciatives, tot i suposar beneficis per al conjunt, foren mirades de reüll des de la primera decisió. Alterar l’ordre pel qual sempre s’havien regit els treballs i els dies de la possessió tenia alguna cosa de sacrílega, com si aquest ordre emanés de la voluntat divina, tan sovint invocada per la dels homes. El seu marit no era aliè a la desaprovació general d’aquells moviments, però pensava que, en ser l’hora apropiada, faria valer la seva autoritat. D’altra banda, li sabia greu renunciar als beneficis derivats de les innovacions introduïdes per la seva dona, des dels nous cultius fins a la mecanització de la sembra i la recollida dels cereals.
És cert que, abans de casar-se, ella ja n’hi havia parlat, però ell, pel seu natural, no tenia per costum atorgar a les paraules de les dones el valor ni el significat que tenien en boca dels homes. Ara es trobava en una situació incòmoda, entre diferents realitats que s’empenyien com plaques tectòniques per formar una nova geografia. Ella, a la vista dels resultats, no faria passes enrere. Ell havia de posar a la balança aquests resultats i el principi d’autoritat. El senyor de la possessió, els treballadors i la gent del poble, també el capellà, el culparen per haver-li donat massa llibertat.
