CORRENTIA

Una dona d’ordre

Una dona mallorquina de natural conservador –a dalt de l’escala de valors hi té l’ordre, li ve d’avior– em diu que no sap si votarà, perquè li fa vessa donar al vot a qualsevol esquerra però votar a qualsevol dreta, em diu textualment, “me faria consciència”. Per a ella, és una qüestió d’ordre, i ha entès fa temps que les dretes fan tot el possible per crear tensió i, en conseqüència, provocar desordres. La seva lucidesa em meravella, però encara més la seva honestedat, perquè no és fàcil deixar de votar aquells que sempre havies tengut com els “teus”, fins i tot en ocasions tan dubtoses com després de la participació d’Aznar a l’Iraq.

En un món tan canviant i agitat com el nostre, tenir els “teus” serveix de conhort: et dona fe en les possibilitats que les coses vagin una mica millor, encara que desconfiïs de moltes promeses per moltes raons. La dona de qui parl ha votat fins ara el PP –“moltes vegades amb el nas tapat, perquè no m’agraden els corruptes ni els mentiders”–, però val a dir que ella s’havia sentit més a gust quan aquest partit es podia definir vagament com a regionalista conservador. Després va patir una mica d’incertesa quan “es partit” es va convertir en “el partido”, i això no implicava cap alè de xenofòbia, diu, perquè la màxima expressió política del “partido” va ser un mallorquí, José Ramón Bauzá. Sí, ella ho sap, assegura que els més contraris a la mallorquinitat (un concepte que maneja amb soltesa sorprenent, perquè creu que hi ha una realitat que en respon) poden ser de naixença mallorquina.

La dona de qui parl –“no me diguis senyora ni donya, jo som na...”– va concebre esperances de retorn a aquell regionalisme conservador quan en Biel Company fou elegit president del PP balear. Però n’està molt decebuda i, en la seva bona fe, creu que cada vegada que parla fa perdre vots al seu partit, perquè té un punt d’impertinència “que el fa parèixer un mata-setzes”. Finalment puc introduir una pregunta a la seva atapeïda anàlisi: “I en Company, com creu vostè que pensa evitar que no passin aquí les coses que passen a Catalunya, si es dona el cas?”. “Ah –diu ella–, que te penses que ho sap? Ell xerra i xerra, la qüestió és ofendre, amenaçar, i això, a la gent d’ordre, no ens agrada”.

És, efectivament, una dona d’ordre.