CORRENTIA

Els drets de les dones, pedra de toc

Ja sabíem que els drets de la dona han estat majoritàriament una conquesta de governs d’esquerra. És un fet que moltes dones no solen tenir present –un dolorós contrasentit. Un altre és que aquests drets sembli que campen pel seu compte, com a dissociats dels drets humans. L’equívoc podria procedir de casos com el de l’Església Catòlica –se la cita perquè és la més influent entre nosaltres–, que no considera les dones dignes del sacerdoci, quan a la mateixa església el practiquen bastants pocavergonyes sense escrúpols. En tot cas, els drets de les dones, com tants d’altres, han estat reconeguts, no sense remugar estentòriament, pels grans poders conservadors sempre darrere les esquerres. El reconeixement de la dona com a ciutadana de ple dret ha avançat a la literatura legal molt més que no als ermassos de la realitat. Aquesta realitat és refractària a assumir les situacions legals, i cada punt mira de fer passes enrere. Recordem que el progre del PP, senyor Ruiz Gallardón, tenia al cap una llei restrictiva del dret de la dona a interrompre l’embaràs, a avortar.

Les contradiccions socials i polítiques entorn dels drets de la dona esclaten ara per moltes vies. Val la pena remarcar-ne dues: la del president del Brasil, Bolsonaro –del seu feixisme militarista, alguns en diuen conservadorisme– i la de Vox a Andalusia.

És curiós que Vox es mostri com la força política més coherent a l’hora d’estudiar el pacte per al govern andalús. Aquesta coherència posa en qüestió la política de la dona del PP –o la seva versemblança. Darrere de la paret, Cs, amb esmolada astúcia, espera que PP i Vox s’entenguin. No se li demana, a Vox, que renunciï al seu aznarià projecte de buidatge de l’Estat de les autonomies per recentralitzar el poder. Ara per ara, el que Vox posa damunt de la taula és la qüestió de les dones: saben els seus dirigents que es tracta de la pedra de toc de la societat espanyola. Nosaltres sabem que és la definició de Vox, però potser aviat també confirmem que desborda els límits de l’extrema dreta reconeguda i hi inclou els que es diuen de centre.

És clar que si un tribunal permet que la Manada campi lliurement per la geografia de l’Estat, no és menester demostrar res més.

Qui no canviaria aquesta realitat per una altra?