No sé si algú es pot sentir representat per –és un exemple– l’equip espanyol femení de vòlei platja. O per uns quants boxadors que van a pegar-se magranes amb altres boxadors en nom d’Espanya. No dec ser la persona més indicada per divagar entorn dels sentiments que desperten les seleccions esportives, perquè no m’he sentit mai representat per ningú. Posats a mostrar les cartes, m’agrada saber que el Barça ha fet un partit intel·ligent i vistós, si es dóna el cas –és una qüestió de principis que depassa l’àmbit esportiu–, però la meva vinculació sentimental a grups esportius professionals és normalment nul·la. Hem de reconèixer, però, que de vegades l’esport ocasiona situacions d’alta tensió emocional i desenvolupa una estranya capacitat de representació molt més enllà dels països implicats. Els Jocs Olímpics de Mèxic 1968, per exemple, els de Berlín 1936 o l’Olimpíada Popular del mateix any en resposta als jocs oficials varen escriure pàgines fonamentals de la història, però no perquè algú arrabassés dues dècimes de segon a un registre anterior, sinó perquè hi va haver esportistes que pujaren al podi els valors humans i polítics que volien enarborar contra la injustícia, el racisme i el feixisme.
Les dues dècimes de segon, ampliades pels mèdia, sobretot per les televisions amb una despietada capacitat de manipulació, assoleixen unes dimensions tan desproporcionades que només s’expliquen per allò a què fan servici: l’estat i el seu combustible (el patriotisme), les empreses patrocinadores, les marques de material esportiu... Des del moment en què els esportistes representen estats o fan publicitat, la retòrica de l’apoliticisme olímpic, del joc net o del 'mens sana' esdevenen una fal·làcia veritablement ecumènica. A qui interessa que facem una pausa per asserenar-nos i preguntar-nos quina importància tenen dues dècimes de segon? Però el món no està preparat per admetre la insignificança d’uns cronòmetres electrònics als quals hem ofrenat una garba tan panxuda de passions.
