CORRENTIA
Opinió 19/04/2019

Un enemic del nostre poble

Guillem Frontera
2 min

L’abús electoralista del conflicte d’Espanya amb Catalunya –també es pot dir així– ha assolit uns graus de vilesa fins fa poc inimaginables. La vilesa pot ser col·lectiva –partidista–, però també individual. Solem passar per alt aquest vessant del material tòxic que es maneja en aquesta campanya. Alguns partits potser creuen que es podrien rentar la cara si s’hi veiessin obligats per obra de futurs pactes on sigui que s’hagin d’entendre amb segons quines altres formacions. Però hi ha poques probabilitats que això succeeixi, ja que aquestes possibilitats caurien, sobretot, en el terreny d’un partit socialista que hauria mantengut la dignitat en ajuntaments com el de Badalona o en comunitats com Andalusia (la legislatura passada). No hem d’esperar, així, que la seva participació en conjures postelectorals garanteixi reparació de les ofensives contra Catalunya per part, per exemple, de Ciutadans. No podem imaginar Arrimadas o Rivera diluint el verí que han abocat sobre un poble que, almenys la seva meitat, ja fa temps que no pertany afectivament a Espanya.

De la responsabilitat individual de tanta abjecció n’hauríem de parlar en relació, també, amb Pablo Casado, una personalitat sustentada en l’arrogància, la ignorància i la mala fe. L’altre dia, a Palma (vegeu la crònica de Sebastià Alzamora), es va permetre una envestida contra la unitat de la llengua i contra el nostre espai cultural continu –apreciau, svp, l’elegància en l’expressió– en comminar-nos a rebutjar la degradació que suposaria ser apèndix d’alguna cosa com els Països Catalans.

Per PPCC es poden entendre diverses formes de relacionar-nos les comunitats catalanoparlants, des de la que afecta simplement la llengua fins a una aspiració nacional compartida. Si Casado es referia a aquesta darrera forma d’entendre-ho, comprendríem la seva enèrgica oposició política, perquè la unitat d’Espanya com a destí en l’universal s’inscriu de ple en l’ADN del PP. Però s’entenia que feia referència a la unitat de la llengua i a l’espai cultural compartit.

En aquest cas, hauria fet mèrits més que suficients per ser declarat persona non grata al nostre país, perquè infravalora una part irrenunciable de la nostra cultura, o, més ben dit, pretén ultratjar-la (i amb ella, la terra dels pares i dels avis).

stats