OPINIÓ

Un error de càlcul

El periple de Pedro Sánchez pel via crucis de l’exili de 1939 no sabrem mai si va ser conseqüència de la trobada de Torra i Ibarretxe per resseguir el camí de Companys i Aguirre. Posem, però, que la iniciativa del president espanyol no és deutora de la dels polítics basc i català, i que ell ja ho tenia pensat d’abans. També havia pensat –suficientment, vull dir– que durant la seva excursió demanaria perdó en nom de tots els espanyols als exiliats? Quan parla en nom de tots els espanyols, vol dir que d’alguna manera inclou en aquesta expressió l’Estat, que no és tant com tots els espanyols, però que formalment els engloba?

Si aquesta era la intenció, algú li hauria de dir que no és així com es fan les coses. Una declaració d’aquest abast, que comporta això que ara en diuen un canvi (radical) de paradigma, no es fa com de passada un dia d’excursió en precampanya. Aquests posicionaments davant de la Història es fan a les Corts espanyoles, amb una declaració assumida per una part substancial dels representants de la població. Prèviament hi hauria hagut d’haver debat, i Casado, per dir un nom, hauria d’haver manifestat quina actitud ha pres el seu partit al respecte. Ara mateix, servidor no s’atreviria a aventurar un consens suficient per a una cerimònia d’aquesta magnitud.

I és que demanar implica, d’alguna manera, el reconeixement de l’existència d’uns culpables, dels quals va fer part, en el seu dia, l’Exèrcit espanyol que –noti el lector que no hi ha coma després d’”espanyol”– contribuí al cop d’estat, a la guerra amb Franco i a la repressió consegüent. Amb tots els respectes, no sabem si, per aquesta banda, es pot donar per bo que l’actual Exèrcit espanyol se sent sincerament representat per Pedro Sánchez quan demana perdó als vençuts en nom de tots els espanyols. Segur que hi ha un error de càlcul, perquè per declaracions, manifests i crides cibernètiques, se sap que una part d’aquest exèrcit (l’actual) s’identifica amb una tradició franquista sense solució de continuïtat.

Ningú és qui per parlar en nom de tots els espanyols sense una prèvia declaració unànime de les Corts, i més encara per posar-se al costat dels vençuts. Pedro Sánchez ho pot fer en nom propi, en nom del seu govern i del seu partit, però una mirada sobre els equilibris i els desequilibris de forces polítiques no dona peu al gest del president espanyol, que, d’aquesta manera, té tot l’aire d’una frivolitat. I l’assumpte no n’és gens, de frívol.