Dels comentaristes que es mouen, a Madrid, en l’ortodòxia de les línies vermelles, segurament és Iñaki Gabilondo qui s’ha acostat a la qüestió catalana amb una actitud més conciliadora. No s’ha cansat d’incitar al diàleg, i sovint ha acusat Mariano Rajoy de negar-se a mirar les coses de cara. Rajoy no és millor en l’atenció i les mesures respecte de Catalunya que respecte de la resta de problemes que hauria d’intentar resoldre. I és en aquest sentit que Gabilondo li exigia moviments per evitar el dit xoc de trens. Rajoy, però, no ha gastat ni l’ombra d’un record de neurona per pacificar o distendre la situació: encastellat en un no permanent i fossilitzat, creu que ho té tot resolt.
La seva actitud havia esdevingut una espècie de dogma immemorial, una veritat revelada i acceptada com a divisa.
El PSOE no ha ajudat gens a lubricar l’engranatge, amb el seu titubeig vergonyant. Al capdavall, però, s’uneix a Rajoy en la condemna -a algú li ha estranyat? Així, s’ha construït una veritat oficial a la qual s’han adherit tota casta de pensadors, catedràtics, opinaires, líders d’opinió i algú que passava per allà: una coral molt nodrida i uniformada, amb un repertori de patriotisme bel·ligerant. I repetint unes consignes que recorden aquell que advertia un ateu que no creure en Déu és un pecat mortal.
Gabilondo era l’excepció: si has de dialogar amb un ateu, venia a dir, no l’amenacis amb l’infern.
Naturalment, el seu sentit comú no ha contagiat el discurs oficial. Ara, la rentrée del comentarista no podia ser més sorprenent. Com abans, no voldria per res que Catalunya prengués un camí diferent del d’Espanya. Com abans, censura la incapacitat dels agents polítics. Però ara, just abans que la Diada prengués forma, i en previsió de l’increment de les “emocions” de la jornada, el culpable amb nom i llinatges fou Artur Mas. La responsabilitat compartida d’abans es dilueix en un discurs d’irritació continguda, que tanmateix acaba cercant culpables on fins ara només hi havia coresponsables.
El malhumor de Gabilondo anuncia la intensificació del blasme mediàtic i polític a mesura que el calendari s’encalenteix. Cada dia serà més compacta la unitat d’Espanya, perquè res no la reforça tant com la reivindicació -del dret a votar- dels catalans.
