CORRENTIA

La frustració com a estat natural de la cultura

Titulava aquest diari: “Francina Armengol clama contra la crispació en l’entrega de les medalles d’or i els premis Ramon Llull”. Tanta raó l’assisteix, que sembla inoportú recordar-li que també hauria d’estar preocupada per altres minves que no venen de fora del seu àmbit –govern, partit, esquerra en general–, sinó que s’han generat als espais on la magna convergència té domini.

Francina Armengol és la millor presidenta –això inclou els presidents– que ha governat aquest arxipèlag. Només Cañellas li podria alenar a l’esquena si es tractés d’esbrinar qui ha interpretat millor la filosofia dels seus votants. Aznar el va defenestrar –Rajoy fou el correu del tsar– i des d’aleshores que el PP no ha trobat una persona capaç de situar-se en línia amb el conservadorisme mallorquí més tradicional –que no és demanar massa. Què hauria fet Cristòfol Soler, miserablement traït per Matas? Després vingueren Matas i Bauzá. Si es donés el cas, Company ho tindria fàcil per fer de Raymond Poulidor –instal·lar-se en el segon lloc–, però té un inconvenient: una desmesurada passió per agradar als de dalt, ni que sigui Casado.

Francesc Antich només durà tres anys com a governant generador d’esperança. El darrer any del primer mandat i tot el segon foren lamentables.

Francina Armengol s’ha esforçat més del que era menester per presidir el pòdium. Però ara les coses són d’una altra manera: la crispació també afecta el petit univers del que en diríem esquerres, molt especialment sensible a allò que li dona caràcter i revela la seva identitat, ço és la cultura. Se’n parlà dimecres a Maó, en una taula rodona sobre l’obra de Vives Campomar, amb motiu de la magnífica exposició que se’n mostra. Hem estat capaços d’enviar pintura sovint innòcua a l’altre cap de món, escriptors a l’Argentina, el còmic arreu, però som incapaços de moure per Mallorca i Eivissa la pintura d’un home d’importància cabdal en la història del nostre art. Per a això ens ha faltat oxigen.

Incapacitats d’aquesta naturalesa creen tensió interior. Fa anys i panys que la gent se’n queixa, i a cada fi de legislatura 'progre' –no sabem si progressista– s’estén, com la boira d’ahir, una oliosa frustració: una altra oportunitat perduda i gens d'esperança per al futur. Com per morir-se de ganes de tornar-hi.