Hi ha comunitats més o menys aïllades a l’Àfrica central que no tenen cap mot per designar el futur. És a dir, el mateix concepte de futur no habita en aquestes comunitats. Només allò que té nom fa part de les nostres vides. I viceversa.
Tan sols des d’un estadi molt poc desenvolupat de la civilització el futur pot ser tan inofensiu, tan poc problemàtic, que no necessita ser pensat ni, per tant, anomenat. Qui voldria viure amb la severa austeritat d’aquests grups humans? Ningú, crec. Però potser els vells voldríem poder no pensar en el futur. O pensar-hi –ja que no hi serem– com un territori amb la pau garantida per la bondat de l’espècie humana.
La meva generació és la primera en segles que no ha viscut una guerra al seu país. Així, la nostra vida s’ha escolat amb una idea de futur que superava cada instant del que fou present, sobretot el temps de la dictadura. (hi va haver un moment en què ens sentírem ignominiosament traïts per José María Aznar, que acompanyà Bush i Tony Blair en la declaració de guerra contra l’Iraq.) Passats els anys, però, contemplam com s’està armant una guerra global que podria colpejar-nos qualsevol dia –no sabem si qualificar de fets d’aquesta guerra els atemptats terroristes que ens toquen tan de prop (Barcelona, Madrid, Niça...) I no ens agrada pensar que el país que serà quan ja no hi siguem nosaltres continuarà exposat a perills possiblement més atzarosos.
El nostre país té futur i totes les llengües del nostre entorn tenen paraules per designar-lo: totes elles, portadores d’inquietud, de temors i fins i tot, potser, de mals auguris. I mai no hi havia hagut tantes conversacions per a la pau ni tants d’organismes ni associacions dedicades a reflexionar-hi i a propugnar-la.
