Opinió 02/07/2014

Per si poden

Guillem Frontera
2 min

Dels moviments com Podem, hi ha gent que n’espera molt. N’hi ha que s’ho miren amb escepticisme -“Aquests, en trobar una mamella, s’hi amorraran: com els altres”-; i n’hi ha que no poden dissimular el seu desfici, tanmateix visible en la quantitat i el to de tantes desqualificacions i jeremiades. Per part de les divisions mediàtiques del PP, els de Podem no han d’esperar sinó la guerra, amb la col·laboració puntual d’alguns altres partits. Però els convé estar sobretot alerta a l’enemic interior, present en qualsevol manada humana (més encara si és formada per descontents, entre els quals es poden camuflar hàbilment els ressentits). En fi, en tots els ordres de la vida, el cop més devastador sempre ens ve de dins de nosaltres mateixos.

Podem ja ha perdut una capa d’adhesió des que ha adoptat un mínim aparell organitzatiu. Ha aparegut un líder i els carronyaires de la política s’hi han llançat amb ullals esmolats: però des de dins s’han argumentat desercions i distanciaments, sobretot suspicàcies, per aquest fet. Sempre hi haurà persones que es negaran a reconèixer l’existència de qualsevol forma de realitat que no s’avengui amb el seu somni o amb la seva quimera.

Respecte de Podem, haureu observat una actitud que servidor qualificaria de simpatia continguda: persones que comprenen les raons profundes de la seva contestació, que fins i tot semblen disposades a acompanyar el moviment un tram indeterminat, com qui acompanya l’explorador en els primers tempteigs de la seva aventura. Molts d’aquests companys de viatge voldrien veure amb els seus ulls si aquesta agitació servirà, almenys, per recuperar una part de l’esperit de la democràcia, ara sepultat per la maquinària pesant dels partits més grossos, al servei d’ells mateixos.

stats