La reforma energètica d’aquestes illes té un gruix suficient perquè li apliquem l’adjectiu d’històrica –d’èxit o de fracàs històric. S’entén que el vicepresident del Govern de les Illes Balears, el senyor Juan Pedro Yllanes, que, a més, és conseller de Transició Ecològica, s’esplaiàs amb entusiasme sobre aquesta qüestió en una entrevista de Miquel Adrover a ‘Diario de Mallorca’. Però la passió de l’exmagistrat de l’Audiència de Palma es frenava cada punt per mor d’un estat de coses que encara no permet albirar sortides als problemes de més embalum. Per exemple: s’ha d’arribar a un acord amb l’empresa que explota la central d’Es Murterar perquè el seu tancament parcial no afecti gens el servei elèctric dels usuaris. S’hauran de cercar els mitjans tècnics perquè això sia possible. Un llec –servidor– pot pensar que no serà senzill, però això no ens pot aturar. I seguim endavant: quant a “l’impacte territorial dels parcs fotovoltaics en un territori limitat com les illes”, el conseller del ram opina, amb bon criteri, que “s’hauran de tenir en compte tots els aspectes”. Ben cert, o així hauria de ser. El Quixot és una gran novel·la i Barcelona és port de mar. Després s’estén en consideracions sobre la fragilitat del territori i la necessitat de tenir-ne cura i de ser imaginatius en la recerca de les solucions: més fotovoltaiques que no eòliques, sobretot per l’impacte visual d’aquestes darreres. Quant a la preferència per les fotovoltaiques, addueix que “hi ha molt de terreny urbà i zones rústiques de baixa qualitat”, apreciació que sembla del tot raonable i innocent.
I ho seria si no fos que aquest país insular ja no pot prescindir de més zones rústiques, per més que, a parer del senyor Juan Pedro Yllanes, siguin de baixa qualitat. És així com es varen considerar les marines i les garrigues de les nostres illes: amb aquest argument es varen assolar milers de quarterades. A les garrigues, deien els interessats, no hi ha res. En realitat, les garrigues eren tot un món que, des dels punts de vista econòmic i paisatgístic tenien un valor que, un cop anul·lat, comença a assolir les seves dimensions reals.
Només pot parlar en aquests termes qui encara mira i jutja a partir de paràmetres continentals. Els illencs sabem que ja no tenim zones rústiques de baixa qualitat, però tal vegada això no ho pot veure qui no està disposat a recomençar la casa pels fonaments i des de l’illa considerada com a entitat pròpia, no com una excrescència geogràfica extirpada al continent.
