José Ramón Bauzá deu ser, fins ara, el president de la nostra comunitat més coherent i més fidel a les seves idees. El seu fracàs electoral, d’alguna manera, el dignifica: no podia esperar altra cosa si volia anar pel seu camí i, així i tot, hi va anar. Com que en política les nocions d’èxit o fracàs no tenen altre sistema de pesos i mides, ha passat a la petita història provinciana com un fracassat, però també se li podria fer lloc al racó dels màrtirs sense plaça al santoral.
Ara ‒i abans també‒, les coses són d’una altra manera. Ara no és menester elaborar un pensament propi i encara menys aplicar-lo. Ara t’ho donen tot fet des de dalt i tu, com a molt, hi has d’infondre una mica de caràcter local. Però, en resum, el cap del PP de les Illes Balears projecta el mateix missatge que el de qualsevol altra comunitat, per distants que siguin les problemàtiques específiques. El mateix passa amb Ciutadans. I, si exceptuam na Francina Armengol i potser algun altre socialista, el PSOE es regeix per una semblant monolítica, impermeable estratègia. On aquesta situació absorbeix bona part de la llum possible és en el comportament dels dos líders de la dreta espanyola, Casado i Rivera, en la seva competició per crear més sensació d’inestabilitat ‒ergo, d’inestabilitat‒ a l’estat, amb el gran eix de Catalunya.
La inestabilitat com a objectiu és l’artilleria pesada de la dreta espanyola. (El PSOE és dreta espanyola? El lector és sobirà i li correspon destriar fins a quin punt és molt d’una cosa i molt poc d’una altra.) En qualsevol cas, aquesta guerra ja no es desenvolupa en el territori de la dreta: cada dia envaeix més el de la ultradreta ‒aviat, Vox no podrà pagar el lloguer. Veure els dos joves polítics, altius i amb tics extremats, avançant sense fre cap a la tragèdia, és un espectacle desficiós: perquè sabem que, en aquest camí, res no els impedirà arribar fins sigui on sigui que albirin el darrer vot, per obscur que sigui.
Biel Company deu creure que és de gran ajuda quan diu aquesta bajanada suposadament apocalíptica dels pares barallats amb els fills i dels germans que no se xerren per mor del procés català. Tan dinàmic que es presenta, podria renovar el fons d’armari de les tàctiques d’inestabilització, perquè aquesta ja comença a estar una mica arnada.
