La insuportable lleugeresa dels sindicats

La revolució no la fan mai els revolucionaris, deia Hannah Arendt; i, si els revolucionaris havien de ser els que acamparen en places de Madrid i de Barcelona, els indignats que els mèdia empaquetaren amb l’etiqueta de 15-M, sembla que els fets donen raó a la filòsofa (amb perdó de la filòsofa), comptant, fins i tot, que Podem sigui la forma política que ha pres aquell moviment nodrit a parts iguals per la ràbia i el desengany. En conversa amb Adelbert Reif ( Converses amb Hannah Arendt, Lleonard Muntaner Editor), descriu a grans trets el panorama prerevolucionari tal com s’ha desplegat històricament: “L’amenaça de col·lapse de l’aparell estatal, que està sent minat per dintre, la pèrdua de confiança en el govern per part del poble, el fracàs dels serveis públics i encara d’altres”.

Depèn en bona part de la percepció de cadascú concloure si l’actual paisatge polític s’assembla a l’escenari adequat perquè s’hi visqui una revolució. Els més alarmistes ja han diagnosticat fa estona el col·lapse de l’aparell de l’Estat, que seria la condició prèvia de més mal diagnosticar. Aquest col·lapse, n’hi ha que el centren en el procés català vers la independència, mentre que per a altres no és menester anar més enllà del dia a dia de la corrupció i el descrèdit de la política que comporta per proclamar l’apocalipsi. La pèrdua de confiança en el govern no presenta llacunes apreciables, mentre que la tendència a la privatització dels serveis públics en certifica el fracàs.

Seguint el fil de la filòsofa, aquest estat de coses no ens mena forçosament a la revolució, i, ans al contrari, pot menar a la contrarevolució i fins a la dictadura. Els revolucionaris, dictamina, no fan la revolució -però es refereix als estudiants, mentre que els “veritables” revolucionaris “són aquells que saben quan el poder és al carrer i quan el poden recollir!”-. Elias Canetti, que va dedicar tants anys a l’elaboració de la seva gran obra, Massa i poder, no és lluny d’aquesta visió, que, projectada en el procés que s’ha desenvolupat des de Sol (com en diuen els madrilenys de la Puerta del Sol de tota la vida) fins a Podem, podria il·lustrar aquesta manera de detectar la presència del poder al carrer i de recollir-lo. Diríeu que el guió ha estat seguit de manera impecable, però no és tan segur que els seus actors principals siguin, efectivament, revolucionaris. Entre els seus addictes n’hi ha molts que els han votat o els votaran precisament per desactivar impulsos revolucionaris: la revolta contra la revolució.

No obstant, Podem ha posat en evidència les formacions polítiques de les quals s’espera que actuïn com a agents de la revolució que es necessita a l’Estat per detenir la deriva vers l’autoritarisme i la injustícia. Aquestes formacions no saberen detectar a temps que una part important de poder se segregava i se n’anava al carrer. I, en adonar-se’n, ja era tard per recollir-lo. Han perdut una oportunitat històrica, i la frustració que aquesta pèrdua els genera ha deixat una pàtina de frustració a les seves fesomies.

Però segurament qui ha quedat més en fora de joc, en tot aquest procés, són les grans forces sindicals obreres. Durant aquesta crisi, que ha precipitat les ànsies de canviar el punt de vista sobre les coses, els dos grans sindicats s’han mantingut en un perfil baix, ja des de molt abans que els arribés la ferum de comportaments inacceptables de molts dels seus militants, delegats en caixes d’estalvis o majorals dels ERO. Mantenint-se a la penombra, els sindicats han mirat de salvar els mobles, però és dubtós que ho aconsegueixin: la implantació més o menys pacífica de la reforma laboral del PP ha mostrat la seva extremada debilitat. La seva presència en la societat, aquesta societat maltractada per la degradació del mateix concepte de treball, s’ha tornat més i més exigua.

Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez no han estat uns bons saurís o, en qualsevol cas, han estat fins i tot maldestres en els seus pesats moviments per sintonitzar amb la societat en general i amb el món obrer en particular. El líder de Comissions Obreres va dir fa poc que aquest sindicat o es reinventa o desapareix. La seva previsió no va causar gaire alarma, per més que tothom que tingui dos dits de front sap que aquesta desaparició seria una tragèdia: basta, per intuir-ne la magnitud, mesurar la desgràcia i el sofriment que ha aportat a la societat en crisi la poruga política de les dues grans centrals. És segur que no faran la revolució ni poden impulsar el canvi.