OPINIÓ

La jugueta preferida de Pedro Sánchez

Diríeu que uns quants líders de partits polítics grossos no consideren que l’estat és una cosa seriosa? Servidor respondria afirmativament. Aquesta convicció afecta més de dos líders, però especialment el que ha guanyat les eleccions, si és que d’aquestes eleccions es pot dir que els més votats les han guanyades. Però la convicció que alguns líders prenen l’estat pel tren que no passa encara afina més i acaba assenyalant encertadament –mal m’està dir-ho- aquest no-Churchill espanyol que respon al nom de Pedro Sánchez.

Podríem, per un instant, deixar de banda el panorama en comparació al que el no-Churchill pensava que obtindria amb la convocatòria electoral. El fet és que les coses no han millorat per a ell i, amb vista a organitzar el poder, no han millorat respecte de ningú, malgrat l’aparent facilitat amb què s’ha trobat una sortida. Aquesta evolució de les coses, en tot cas, deixa enlaire una pregunta essencial i senzilla: Per què?

D’aquesta pregunta neix la convicció que aquest polític de mediocritat indescriptible ha jugat amb l’estat –i amb l’Estat- com aquests nins que de vegades veim al cine jugant amb alguna cosa d’alta capacitat destructora. S’ha de tenir una idea absurdament patrimonial de l’estat per embarcar-lo, desgastar-lo i posar-lo en perill de naufragi en unes eleccions com les de diumenge, quan només ell pensava –o desitjava, potser com el nin de la pel·lícula- que se li obririen camins més transitables. El que ha fet és obrir camins, avingudes, autopistes a Vox. Es pot demanar major estupidesa? O per ventura el seu assessor Iván Redondo ha sofisticat l’estratègia amb la qual va fer Garcia Albiol batle de Badalona? Però els assessors no són responsables del que fan els seus patrons. En aquest cas, la responsabilitat recau en el rei de la inestabilitat, de la inseguretat, de la incapacitat d’apuntar solucions als problemes d’un estat que la xerrameca de la campanya encara ha fet més conflictiu.

A pesar de tot, sempre queda la lliçó de Salvador Espriu: “parlo d’esperança, desesperançat”.