En boca de representants de tots els partits, un dia o l’altre hem sentit dejectar el “pactisme” com a sinònim de covardia. El llenguatge feixista és especialment virulent en condemnar-lo, i en la seva condemna sol emprar termes com 'chaquetero', per exemple, expressió molt pròpia de la vella guàrdia.
Des de fa una bona temporada –eleccions catalanes i generals–, la cultura del pacte –ara tot és la cultura de, per exemple la cultura del caragol, en el context culinari–, la cultura del pacte és com un núvol que projecta ombres denses i escàpols raigs d’esperança a les societats ibèriques, abans d’ennegrir-se, d’engreixar-se, de fer-se compacte i deixar caure una barrumbada damunt Sepharad, amb llamps i trons, amb vendavals i calabruixades. Ja veurem què serà en estar fet, però tots plegats ens estalviaríem decepcions –alguns, frustracions– si tenguésim la valentia de reconèixer la realitat i de mirar-la de cara sense adornar-la amb grotesques glòries passades o invocant l’esperit de la transició, tan eteri.
Sempre és oportú, però hi ha situacions en què és necessari recordar aquella veritat sembrada pel gran Nicholas Ray –Johnny Guitar, “digues-me que m’estimes encara que sigui mentida”. Paradigma de la vida nord-americana en la valoració de l’èxit i la definició del fracàs, li devem unes paraules que no haurien d’oblidar mai els polítics, sobretot els d’esquerra espanyola: “No hi ha una fórmula segura per a l’èxit, però n’hi ha una per al fracàs: intentar agradar a tothom”.
I no es tracta d’intentar agradar a tots els partits polítics, que ja han incorporat al seu ADN rebutjar sistemàticament la paraula de l’adversari. El problema, al capdavall, és triar entre els poders que ara simbolitzam amb l’Íbex 35; i les persones que formam el comú de la gent. Disfressa-ho com vulguis, però –ja en pots fer, de voltes– aquesta és l’elecció definitiva.
