CORRENTIA

La magnitud del desbarat

Estaria bé que ara els líders polítics que s’han dedicat a crear un malestar insuportable a la població durant els darrers temps adreçassin un gest de penediment a la població. No ho faran, ja ho sabem, perquè aquest gest només pot sorgir des de l’autocrítica, una pràctica que ha esdevingut residual a la política moderna de l’antic Imperi Romà. Quan els partits assolats per l’esllavissada electoral anuncien l’autocrítica com un ritual sagrat, realment el que fan és activar una guerra intestina per esbudellar-se els uns als altres. Els més perjudicats solen ser els que conserven rastres de principis morals.

N’hi ha que han menat una campanya infame contra la qualitat de vida del comú de la gent: han agitat, neguitejat, alarmat, amenaçat fins a dificultar-nos la respiració, de tanta fatiga com hem acumulat i de tant com han contaminat l’aire. En parlar de qualitat de vida, és ben necessari tenir en compte l’estrès mediàtic a què se sotmet la ciutadania. Potser trobaríem algun enfonyall a la Constitució que permetés castigar els malfactors amb presidi revisable. No han de venir quatre polls entrats en costura a amargar-nos la vida, tant com costa de viure-la amb una mica de decòrum.

Sembla que encara ens queda un tram de borrasca inevitable: la qüestió dels posicionaments amb vista a la investidura d’en Sánchez no sembla que entri en mar llisa. Però, què més volem, si és en Sánchez qui pilota la barca? Ell ha estat l’autor del desbarat més estúpidament intricat d’aquesta història. Ara encara hi som, dins del desbarat, i ens falta perspectiva per fixar-ne la magnitud, però és segur que amb el temps assolirà un volum que no deixarà filtrar la llum del sol. Tengui en compte, lectora estimada, que si s’assoleix el mal menor, no per això cicatritzaran les ferides produïdes per tanta estupidesa que se’ns ha llançat des dels carros dels poders polítics.

No, no pot estar content ningú. El mal menor –i encara no el tenim assegurat- no és tan menor, perquè ens han de governar, sobretot, els causants de tant de desgavell i no tenim cap raó per pensar que seran millors en el govern que en la lluita pel govern. Parlarem d’esperança, desesperançats, com Espriu, o deixarem ‘ogni sperança’, com el Dant?