No podem dir que aquest país té el sostre tan baix per mor del govern de Bauzá. Cap govern no és capaç, per ell mateix, de reduir un país a tanta indigència pel que fa a les expectatives. Ara, sí que aquest govern hi ha contribuït com cap altre des de la implantació de l'Estat de les autonomies. Bauzá és el pitjor president que hem tengut -i això que la competència era acarnissada-, i tota la resta va en proporció directa. Especialitzat a crear conflictes, problemes, tensió i exasperació, no s'ha oblidat de treballar obstinadament per rebaixar el sostre de les expectatives en matèria de cultura.
La seva obsessió és empetitir el camp de les nostres lletres, per exemple. L'allunyament de Catalunya per al qual treballa sense descans podria arribar a reduir tant les possibilitats de difusió dels escriptors illencs com el seu nombre de lectors, les opcions editorials, etc. Aquestes possibilitats, de fet, ja les ha reduïdes sensiblement en el si de la pròpia comunitat. Però la sortida de l'Institut Ramon Llull és el fet que congrega un major valor simbòlic del que pretén aquest governant: simbòlic i pràctic, perquè la projecció exterior de la cultura produïda a les nostres illes en podria quedar seriosament afectada. Pensar que l'Institut d'Estudis Baleàrics, per bona voluntat que hi esmerci, pugui neutralitzar els efectes catastròfics de l'escissió, seria, sobretot, una beneitura.
Però ens equivocaríem si volguéssim fer-ne, de la cultura, l'excepció on es pot advertir el perill d'empetitiment del nostre futur. El nostre país no té una vida econòmica que pugui treure profit del millor dels seus ciutadans. El país està organitzat de manera que s'exigeix molt poc a la població per sobreviure de la seva inserció en el mercat laboral. Per poder-te desenvolupar professionalment aquí t'has d'aturar molt aviat: per poc que avancis, el país ja no t'ofereix res i has de partir. No té a veure només amb la crisi: té a veure, sobretot, amb la terciarització aclaparadora de l'economia del país, amb ocasionals i catastròfiques expedicions a l'economia del ciment.
La mediocritat és la meta professional del país. Tenim el gran exemple en el propi govern. Com pot un govern presidit per José Ramón Bauzá pensar un país capaç d'absorbir el millor dels seus millors ciutadans, el millor de la ciutadania en general? El problema, òbviament, ve d'enrere, però cada legislatura atenua o accentua la gravetat de la situació. El que podem donar per definitivament sabut és que un govern de vulgaritat descoratjadora serà sempre incapaç d'aixecar l'horitzó per damunt de la cota mitjana de la realitat. Per davall, sí, com ens demostra Bauzá.
