La mediocritat, en totes les fórmules

Les grans aptituds de les persones per centrar-se en allò que és accessori en detriment de l’essencial no han estat adequadament ponderades. D’aquest atribut, la vida animal no n’ofereix gaires exemples. Potser el que més s’hi acosta és la imatge de l’estruç amagant el cap per no veure, així, el perill que l’assetja. Però fins i tot aquesta estratègia no ens la confirmen els especialistes. Al contrari: la neguen. De manera que, siguem o no els únics integrants del regne animal amb tendència a perdre’s per les bardisses (o a perdre la llet pasturant, com diuen a altres indrets), som notables en l’aspiració a una mediocre supervivència basada en el desconeixement.

Quina altra explicació trobaríem avui a tota la tinta que hem fet córrer sobre possibles aliances, compromisos i altres formes de relació política? Els moviments dels líders dels partits polítics amb possibilitats d’obtenir un paper en el repartiment del futur immediat, els hem seguit amb una minuciositat que no ens deixa veure el bosc. Per exemple, Sánchez havia promès ponts amb Catalunya i cerca el pacte amb un partit d’anticatalanisme congènit, Ciutadans. De Rajoy, tothom en fuig. Rivera desperta desconfiances a dreta i esquerra. Etc. Estam segurs que el que tenim davant és un puzle i no, per exemple, una granja d’ànneres?

En qualsevol cas, l’assumpte seria: tenim confiança en algun líder del mostrador, en consideram algun d’ells capacitat per assumir la presidència d’Espanya? O algun que en sigui digne? Amb Pedro Sánchez al comandament, la qüestió no és de qui aniria acompanyat, sinó quina altura assoliria la política resultant. Panorama convuls, complex, difícil i tempestuós, certament. Però, sobretot, gris. La mediocritat al poder.

Tanta feina i tan mala anyada.