LA POLÍTICA COM A FEINA no passa pel seu millor moment en la consideració de la ciutadania, com ens repeteixen els sondeigs i la filosofia de bar, aquesta filosofia que, no obstant, segons opinió del magistrat Juan Jiménez, no ho és en l’àmbit judicial. La base del desprestigi de la feina política seria, bàsicament, que no se’n fa, de feina. I l’opinió popular no s’equivoca en el gruix de la qüestió, però falla estrepitosament en els matisos. Hi ha polítics que s’hi deixen la pell, mentre que d’altres, desvergonyits, no es guanyen ni l’ombra del sou. Titular de divendres: “Patrimoni atura la reforma de la Platja de Palma perquè ningú acudeix a defensar-la”. També hi ha un altre titular que reprodueix la declaració d’Álvaro Gijón, segons el qual ningú no els avisà. Els pagesos podem imaginar-nos quines conseqüències haurien tengut aquestes disfuncions en la feina a una possessió. Les corretjades haurien fiblat. Els implicats en aquest afer, ni s’immuten ni rebran correctiu de cap casta. El majoral, que hauria de ser el poble, tampoc no fa gaire bé la seva feina.
L’AMPUTACIÓ CULTURAL que pateix el país, que patim les persones, a compte de la crisi és una eina d’analfabetització de conseqüències devastadores. Ens volen depauperats culturalment, saben que així perdem capacitat de pensament autònom. L’IVA és una munició eficaç per contrarestar les facultats de la cultura per fer les persones més lliures. I ataquen amb aquesta munició. Però mai no ens podrà servir de coartada en favor del nostre desarmament. Hi ha biblioteques, llibres de butxaca, museus, la bona música és cada dia més accessible; i què ens impedeix d’estudiar el paisatge o alguns indrets urbans especialment generosos en la seva emanació de cultura? Podem viure intensament en cultura al marge dels governs, si el nostre interès supera la seva estratègica desídia.
ARTISTES DEL PAÍS ens en donen exemple. Tota casta d’artistes -pintors, escriptors, escultors, músics... Com a generadors de cultura, són els més afectats per la crisi -per una crisi sense esperança. A molts d’ells, la pràctica del seu art els costa uns doblers que no sempre tenen. I continuen, folls obstinats, als seus estudis, donant forma a la matèria o escrivint el so en el silenci. Ara mateix pens en dos pintors que aquests dies tenen exposició, Rafel Perelló a Can Mandilego, de Can Picafort; i Pep Coll, a la Maneu. No ens queixem de la indigència cultural si no aprofitam les possibilitats que se’ns ofereixen de seguir els nostres artistes. Ara ens necessiten més que mai, nosaltres els necessitam més que mai. Un poble que no té cura dels seus artistes està condemnat a la barbàrie.
