Si no sona la bossa de la cultura...

No és la primera vegada que Catalunya -¿o hauríem de dir Barcelona?- queda al marge d’esdeveniments culturals d’abast internacional dels quals el país és una primera matèria necessària i insubstituïble. Aquests dies, quan lamentem (Ara.cat, dilluns de la setmana passada, per exemple) que l’exposició que revisa l’obra de Joaquim Torres-García al MoMA no pugui ser vista a Barcelona, no és sobrer recordar que el 1991 una altra gran exposició d’aquest artista va tenir lloc a l’IVAM valencià (amb ramificacions com La Escuela del Sur, al centre Reina Sofia de Madrid, entre altres) i que Barcelona en quedà al marge. No hi ha hagut sort amb aquest gegant uruguaià/català de l’art contemporani, cada dia més reconegut i més cobejat pels grans museus d’arreu del món. ¿Veritat que l’obra de Torres-García s’hauria de moure entorn d’un eix imaginari que unís Barcelona i Montevideo? D’aquí, a París, a Madrid i a Nova York, fins i tot a Palma, on va anar cridat per Antoni Gaudí, cridat a la vegada pel bisbe Campins per rehabilitar la Seu de Mallorca. (El pintor hi havia de dissenyar uns vitralls.) Però Barcelona no ha volgut o no ha pogut satisfer aquesta mena de responsabilitat cultural que la Història de molt bon gust li havia encomanat. Però no cal posar-se patètics: la Història no es cansa de donar feina, sense destriar si els països o els llocs estan en condicions de dur-la a cap amb una mica d’eficàcia. Una de les claus per entendre el present és la mancança de les atribucions pròpies d’un estat per poder atendre correctament les demandes de la Història -i les del present-. I les del futur, per entendre’ns.

Barcelona és ciutat mironiana i -no tant- picassiana, pràcticament gens daliniana, a més de ser el centre indiscutible del món d’Antoni Tàpies i referència ineludible d’altres artistes de relleu notori. En les seves dues primeres qualitats, val a dir que Barcelona ha hagut de treballar fort per recuperar allò que havia tingut però que no hauria pogut impulsar més enllà de l’àmbit català. El país ha exportat molt de talent grenyal per manca d’espai i de mitjans, i la seva recuperació és costosa. Penseu en Gerard Piqué, Jordi Alba, Cesc Fàbregas -ara Nolito, ja ho veurem-, per posar exemples immediats de coneixement més comú. D’altra banda, la ciutat no ha tingut mai ni té encara la força expansiva que tingueren Roma o París i que ara es disputen Nova York i Berlín. No és la gran metròpoli que de vegades hem somiat, i aquesta condició -no pas mancança-és la que explica que tan poques vegades hagi figurat en els itineraris de les grans exposicions d’abast mundial. Però no per això ens hauríem de flagel·lar: ¿potser tenim una de les millors simfòniques del món, o un museu equiparable al Prado o a l’Ermitage? Aquestes continuen sent qüestions d’estat.

D’aquestes qüestions se’n sol parlar en relació a la capacitat de la cultura -sobretot de l’art- d’atreure turisme “de qualitat” -entengui’s: amb una pila de doblers-. En aquest sentit, l’atractiu de Barcelona és la ciutat en si mateixa, com a subjecte cultural d’una personalitat molt marcada, però no com a motor de grans esdeveniments. Els valors culturals barcelonins de més bona acollida tenen caràcter permanent -ja es veurà finalment què passa amb la Sagrada Família-. El turisme cultural difícilment escollirà Barcelona per acudir a una exposició de gran impacte mediàtic, ja que el cost d’aquests fastos no sempre és assumible pels pressupostos de les institucions ni per la generositat dels mecenes. Amb un estat propi canviarien moltes coses, però qui s’atreviria a pronosticar esplendors culturals que posessin Barcelona a la mateixa llista de París, Berlín o Nova York?

El nou país, però, hauria de ser d’una altra manera, hauria de saber celebrar el que té i descobrir les seves possibilitats reals. El lector em permetrà recordar la forta impressió que em causà, a Palma, entrar quasi sense proposar-m’ho a la seu mallorquina del Museu d’Art Espanyol Contemporani (Fundació Juan March), i veure-hi una exposició de tretze gravats de Morandi en una saleta d’apropiada discreció. De vegades, el to d’una ciutat el poden donar manifestacions culturals de gran nivell i renou escàs -el suficient perquè el ciutadà i el visitant n’estiguin informats.

Barcelona podria ser la primera ciutat del món a mostrar-se tal com és: amb els béns culturals permanents -de gran impacte, si és d’això que es tracta- enriquits per l’amigable complicitat de l’acurada programació d’unes activitats culturals de substància inversament proporcional al seu volum.